Crisi a l’esquerra
Sumar, descansi en pau
El cas Errejón suposa la sentència definitiva de Yolanda Díaz i de Sumar, un artefacte que només es va crear per culminar una salvatge purga interna
Deixem de banda Errejón, la seva conducta deplorable, la seva carta obtusa plena d’eufemismes pedants per cobrir-se, la distància entre les seves lliçons morals i el seu comportament. Deixem de banda la persona i fins i tot les seves víctimes. Perquè el més transcendent del seu cas no és la persona, sinó el cràter profund que deixa en el seu espai ideològic, les conseqüències devastadores que té la seva caiguda per Sumar i per a tot el Govern de coalició. Aquest cas vergonyós és la munició necessària perquè la dreta i l’extrema dreta obrin un altre flanc letal per al supervivent Pedro Sánchez, i l’electorat més fidel es quedi a casa en les pròximes eleccions. Perquè de l’esquerra ja no s’espera la construcció d’una alternativa al capitalisme salvatge, ni una solució a la pretesa lògica del mercat, però almenys sí que hi hagi un mínim compromís amb l’electorat, una conducta dels seus líders d’acord amb el seu ideari. Errejón no només s’ha traït a si mateix, sinó que ha clavat un punyal al cor del seu propi projecte.
En la dreta, aquest assumpte hauria sigut una relliscada personal, una poma podrida més, aïllada amb el pertinent cordó sanitari. En l’esquerra, es converteix en una arma d’autodestrucció massiva. Per això és rellevant el descarat mutis pel fòrum que va perpetrar la vicepresidenta i cap de Sumar Yolanda Díaz tot just esclatar el cas. Parapetada després d’un innecessari viatge oficial, Díaz es va limitar els primers dies a pronunciar dues fases burocràtiques sobre el tema, i va enviar Ernest Urtasun a immolar-se i a donar la cara en l’única roda de premsa oficial fins ara. Díaz va optar per amagar-se covardament durant els primers dies i ha aconseguit que el mateix Pedro Sánchez, una altra vegada obligat a fer malabarismes a prop del precipici, hagi parlat més d’Errejón que ella mateixa.
El problema de fons és que la vicepresidenta ha respost tard i malament als interrogants, i ningú l’ha cregut quan ha pretès que havia liderat la defenestració d’Errejón. La incapacitat de Díaz per liderar la crisi és en realitat un dramàtic reflex de la seva extrema debilitat i de l’artefacte fallit que un dia va crear, amb l’únic propòsit inconfessat d’expulsar Pablo Iglesias i Irene Montero. Sumar, com es demostra ara, no va ser res més que una purga salvatge disfressada de màrqueting. Díaz, això sí, ha aconseguit una cosa inèdita en política, com és que Pedro Sánchez, el seu competidor directe, pateixi pel seu esdevenir tant o més que ella mateixa, pel simple fet que tem quedar-se sense aliats de Govern. Tot és tan paradoxal que fins i tot és possible que Sánchez sospiri amb un retorn de Pablo Iglesias que, tot i que sigui una amenaça per als seus interessos electorals, li garanteixi almenys una esquerra forta i amb un mínim de base electoral. Errejón només ha posat en evidència la desintegració d’un espai que conté tots els mals històrics de l’esquerra, inclosa la seva tendència a dividir-se fins a l’infinit. Sumar, descansi en pau.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
