L’alarma va sonar tard

I em sorgeixen molts interrogants. No és la primera riuada que vivim els valencians. En cada generació, algú pateix l’empremta de l’aigua, un trauma relacionat amb la pluja que mai se’ns oblida. Tots en tenim un i és molt difícil d’esborrar. Ja ho va cantar Raimon –"al meu país la pluja no sap ploure"– i passen els anys i no només no milloren les respostes a fenòmens meteorològics cada vegada més extrems, sinó que hem vist imatges dantesques impossibles de concebre. Que ens costarà d’oblidar. Per molts factors. Primer, perquè, malgrat els avisos que venia una DANA important, res del que va passar va ser el que ens imaginàvem. Res feia pensar que els aiguats que van arrasar des de primera hora la Ribera i Requena-Utiel havien de negar tots els municipis de l’Horta Sud i molts de Camp de Túria. Que hi hauria tanta quantitat d’aigua que es desbordaria el riu Magre i que obligaria a desguassar l’embassament de la Forata, el cabal del qual està causant estralls en municipis com Algemesí.

I dic que res feia pensar que arribaria el que va arribar perquè, si ens cenyim a l’ordre dels factors, fins a les vuit de la tarda no hi va haver alerta general per demanar a la població que es quedés a casa. Al matí, només uns quants centres educatius havien cancel·lat les seves classes. Tot era normalitat en la majoria de les ciutats que ahir a la nit van dormir cobertes de fang. Els treballadors de desenes de polígons van anar a treballar com cada dia, sense rebre cap instrucció de fer el contrari, travessant les mateixes carreteres, tàlvegs i camins, i només va ser a mig matí quan algunes localitats van decidir anul·lar les seves activitats a partir de les tres de la tarda, davant del que podria venir. La resta era normalitat. De fet, la situació es complicava, les hores passaven i només a les vuit de la tarda, quan el desastre ja s’havia materialitzat, va sonar una eixordadora alarma per dir-nos el que els mitjans estàvem explicant: que sortir de casa podia costar la vida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No trobo paraules per expressar l’horror que va suposar llegir els crits d’auxili de centenars de persones atrapades en capós de cotxes, en terrats de vivendes, en primeres plantes de fàbriques o empreses, en camions... "Estic aquí, amb set persones, i l’aigua segueix pujant". Desesperació màxima. Alguns d’aquells casos ens van tocar molt de prop, i no poder fer-hi res genera una impotència sense límits. "Socors, no podem sortir. Estem atrapats i hi ha una persona gran. Ajuda". Més missatges. I més preguntes. ¿La Generalitat no va poder preveure això? ¿Per a què serveixen els protocols municipals antiriuades si quan ve un fenomen important s’ho carrega tot? ¿Tots els ajuntaments compleixen? ¿És només un tema ambiental? ¿És culpa de les infraestructures? ¿Per què els protocols d’avís no es van activar abans? Cada un tirarà per on vulgui, però el que no és assumible és que, en ple segle XXI, l’any 2024, hàgim viscut el mateix horror que el 1957, i amb la mateixa absència d’informació institucional. ¿Pot un president de la Generalitat no comparèixer fins a les nou de la nit, quan tots els accessos estan col·lapsats, i hi ha desenes de cotxes amuntegats i persones atrapades?

Hi ha qui diu que el nou curs construït amb el Pla Sud ha evitat una tragèdia encara més greu a la ciutat de València i qui sap si s’ha evitat a costa de l’Horta. Ja es veurà. Però la situació de desemparament, improvisació, incomprensió i por que es va viure trigarem a digerir-la, i molt. Potser serveix per millorar protocols. És el que sempre es diu. Però, d’acord amb el que hem viscut, ho dubto molt. Farà falta una bona presa de consciència, d’explicacions i de responsabilitats polítiques.