¿Quan trencarem el tabú de la cocaïna?

Diguin el que diguin els primaris morals i els aiatol·làs de les ones, les xarxes socials han purificat el periodisme trencant alguns tabús. Potser el més sagnant, com s’acaba de demostrar en el cas Errejón, ha sigut el d’artistes i polítics amb els abusos sexuals derivats de situacions de domini i de poder. Amb tots els defectes i els excessos que es vulgui, el periodisme i la política han sortit purificats. Però en queden molts més.

Diversos indicis i eufemismes ens alerten de la possibilitat que algunes conductes de personatges públics implicats en casos de corrupció i/o abusos sexuals tindrien a veure amb determinades addiccions. Darrere d’eufemismes que han sortit de les files de Sumar, "se li va demanar que posés ordre a la seva vida personal", o del PSOE, "portava una vida personal desordenada", plana el fantasma del consum de cocaïna, una addicció que, simplement traslladant als polítics i als empresaris la mitjana de consum de la població, ens suggereix que pot tenir un pes important en assumptes que acaben judicialitzats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La cocaïna és una droga estimulant que permet llargues jornades sense parar, que crea un halo d’impunitat i que permet fer front a conflictes des de l’eufòria. No és estrany que sigui útil per a qui hagi d’afrontar de manera ininterrompuda situacions al límit, amb decisions arriscades i conductes tòxiques. El consum de substàncies prohibides condueix també els individus a complicitats, per sobre de la ideologia o les empreses, que neixen de formar part de la mateixa cadena d’il·lícits. Si no, hi ha connexions que resulten inexplicables entre política i negocis. Al final, el que comparteixen és el camell.

Se’ns dirà que les addiccions formen part, en tot cas, de la intimitat de les persones i per això han de continuar sent un tabú. Sí, sempre que no sustentin l’explicació de determinats actes i siguin el fonament d’algunes trames.