¿Tornar a Jordi Pujol?

¿Què s’ha de pensar del seu congrés? Puigdemont manava sense tenir cap càrrec i ara serà president i continuarà manant. Ha fet aprovar, en llista tancada, els 30 membres de la direcció. I la seva cúpula. Laura Borràs, que era presidenta i no hi pintava gaire, ara encara hi pintarà menys, però hi serà. Jordi Turull ja era secretari general i seguirà. I Giró era minoria –des que es va oposar a trencar el Govern amb ERC– però continuarà estant en la direcció. I en minoria.

L’aplicació de l’amnistia –que el Suprem vol impedir– és clau perquè Puigdemont faci política sense problemes. Per tant, que Sánchez segueixi. Com a mínim fins llavors. Pocs canvis, doncs. I quan Puigdemont diu: "Hem de sortir dels nostres quarters d’hivern", fa somriure. ¡Quins quarters d’hivern! La presidència Torra i mig Govern Aragonès. Fins que Waterloo es va cansar.

Però sí, també hi ha indicis de canvi. Quan Puigdemont diu: "No podem caure en l’error de no reconèixer que estem en una nova etapa política, que l’independentisme està més dividit que mai, no tenim majoria al Parlament, el Govern és el més espanyolista de la història i hi ha un monopoli asfixiant d’un sol partit [¿el PSC?] en totes les institucions", està admetent i –més rellevant– dient als seus que, llegendes a part, el 2017 va ser un fracàs. I que ara es tracta de recuperar la Generalitat tornant a "la centralitat", un concepte que agradava a Jordi Pujol i que ha d’implicar moltes coses. Entre elles, deixar de ser –tot i que sense abjurar-ne– l’independentisme maximalista. Nou.

Ara cal disputar la centralitat a Illa, que cavalca sobre el tarradellisme (institucions i invocació a la unitat catalana) i també cert pujolisme. Un president superactiu, amb un sòlid partit al darrere. Illa és socialdemòcrata (centralitat) però, al contrari que Pujol, no té al darrere una majoria absoluta. El seu punt feble.

Per això Turull enfoca la immigració amb molta prudència. I no vol que Illa es quedi sol amb el discurs de la seguretat i contra la multireincidència. O pinta un quadre exagerat del drama de la vivenda, quan diu –no sense certa raó– que alguns sembla que prefereixen "que els joves siguin ocupes abans que inquilins o propietaris". I quan afirma que no convé passar-se amb els impostos, sap que certa fiscalitat enerva moltes classes mitjanes que Junts vol representar.

Junts disputa la centralitat a Salvador Illa, desbordant-lo amb dosis de centredreta. Allò d’"amb tots per la independència" –Artur Mas abraçant-se a la CUP– ja no és el futur. I, és veritat, a Perpinyà (França, però també la Catalunya Nord), Marine Le Pen hi té una alcaldia que durant molts anys va ser socialista i després gaullista. ¿Frenar Orriols?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I Antoni Castellà, antic soci i opositor de Duran Lleida a Unió Democràtica, és un dels quatre vicepresidents. I a l’antiga Unió reconeixen en la figura de Castellà preparació i professionalitat. ¿Una altra picada d’ullet a la centralitat? Un gran expert del terreny em diu que Castellà és l’estrella ascendent i que coordinarà els grups parlamentaris de Madrid i de Catalunya. Però un altre, escarmentat, assegura just el contrari: Junts és i continuarà sent una monarquia.

Puigdemont era un fill una mica esgarriat de Pujol. Ara està de tornada. Creu que el pare tenia raó en dues coses. En una, manar sense complexos, ell ja la practica des de sempre. Des de l’alcaldia de Girona. En l’altra, no apostar massa pels grans somnis (excepte per certa propaganda) i saber "ocupar, ocupar i ocupar" la centralitat, és un gran neòfit. Ara ho provarà. Competint amb Illa i menystenint ERC (per falta de seny) i el PPC (per espanyolista). ¿La Catalunya del cor a l’esquerra i la cartera a prop de la dreta?.