Trump és un dolent dolentíssim, ¿alguna cosa més?
Als europeus, també als periodistes, ens costa molt entendre la política nord-americana. Amb tota naturalitat comparem la UE amb els Estats Units, però no transferim les enormes diferències internes entre els europeus a l’escala d’aquest enorme país. Les distàncies físiques i cognitives entre, per exemple, les dues costes són tan grans com les que hi pot haver entre Reykjavík i Estepona. A aquesta miopia s’hi suma la distròfia de molts articulistes que posen en un mateix text fets de la política internacional que no comparteixen cap context. Evidentment que hi ha connexions entre Trump, Meloni i Orbán. Però no són una sola cosa.
Aquest biaix és especialment rellevant quan arriben les eleccions a la presidència dels Estats Units. Confonem l’electorat d’aquell immens país amb els protagonistes de les sèries ubicades a Nova York o a Los Angeles. La resta del territori són catets que surten en les road movies i que periòdicament s’equivoquen i voten, per ignorància, individus impresentables com Nixon, Reagan, els Bush o Trump, que ha convertit tots els seus antecessors en arcàngels.
El resultat d’aquest còctel és que repetim una vegada i una altra les maldats de Trump i les plagues que ens cauran a sobre, però no sabem respondre a una pregunta com aquesta: ¿per què els nord-americans voten Trump si tant els perjudica? ¿Què ha de passar perquè Kamala Harris obri el miracle i d’aquí una setmana entri a la Casa Blanca? Els lectors europeus no estan cridats a les urnes, de res serveix convèncer-los que el candidat republicà és dolent, dolentíssim. El que necessiten és entendre per què pot arribar a ser de nou president. Obviem coses tan evidents com que la seva tírria al multilateralisme posa en risc les ajudes a Ucraïna però també a Israel. A Trump el voten els masclistes, els puters o els llepaciris, però també els que pensen que no han de pagar sempre la festa.
