La tribuna
València: el fang de l’antipolítica
L’espectacle d’alguns dirigents acusant-se mútuament de la gestió de la dana impedeix la imprescindible investigació de responsabilitats i procediments
La indignació ennuvola el judici: si tots els polítics són iguals, no hi ha res que tingui sentit i ningú pot saber què va passar en realitat perquè cadascú explica la seva veritat i els seus fets
"Totes les fotos de la dana a València que els mitjans no volen que vegis". Un compte de la xarxa X es proposa fer l’agost a l’octubre en forma de centenars de retuits a costa de la tragèdia causada per la gota freda al País Valencià. Les suposades fotos que els mitjans no volen que vegis són, per descomptat, imatges publicades pels mitjans de comunicació, en algun cas en portada de les edicions impreses, moltes d’elles (i dotzenes d’altres de semblants) a les webs, de vegades fetes per fotoperiodistes professionals. No m’estranyaria que en algun lloc del pati de l’esbarjo d’Elon Musk hi hagi algun compte que acusa els mitjans de buscar el sensacionalisme i el clic fàcil per publicar les fotos "que no hauria de veure ningú per preservar la dignitat de les víctimes". O alguna cosa així. I a acumular clics.
Tragèdies com les de València, esgarrifoses, desoladores, impossibles d’explicar en la seva magnitud, fan sortir el millor i el pitjor de cada societat. El millor és la solidaritat d’un país sencer, la feina impossible d’omplir amb elogis de tots aquells, professionals i no professionals, que han rescatat persones atrapades, que han salvat vides. També el millor periodisme, essencial per crear comunitat. El pitjor són els que ho aprofiten per saquejar comerços i domicilis, que pretenen treure profit de la situació, ja sigui econòmica, ja sigui en followers, ja sigui en actius polítics.
D’aquesta catàstrofe, però, "els polítics", així, en general, no en sortiran ben parats. No solen sortir-ne, ja que el cicle d’una tragèdia acostuma a passar per fases semblants: el brutal impacte inicial, la solidaritat amb les víctimes, el dolor i el dol, la indignació i la recerca de culpables. L’opinió pública, en estat de xoc, encara està en la fase de commoció, de les històries de supervivència i dolor, de l’empatia, del dolor compartit. Alguns, com els tuitaires anònims sense responsabilitat editorial o alguns estrategs polítics, ja han avançat unes quantes pantalles, i passen per la fase de buscar culpables, és igual si són reals, imaginaris, al·lucinants o versemblants. Amb l’aigua encara a l’altura dels genolls, els cursos encara embravits, el cel encapotat i el fang a tot arreu, és patètic llegir, veure i sentir segons què.
La dana política va acumulant forces. Resulta difícil que l’espectacle d’acusacions, baixeses i excuses que ja s’ha desplegat no generi rebuig en la població. És trist i, sobretot, és estèril. No serveix de res acusar l’adversari polític i assenyalar l’altra administració. De res pràctic, per descomptat: no ajuda en les tasques de rescat, no col·labora en la feina de neteja i reconstrucció, no repara el dolor ni tranquil·litza els ànims. Sí que serveix, potser, per guanyar punts en sondejos interns que no es publiquen i que només consumeixen els partits i quatre amics, i per aparèixer molt digne en roda de premsa i espolsar-se les responsabilitats de sobre.
També serveix per desprestigiar la política, per tal que es remogui ben fondo dins del fang la serp del populisme i l’antipolítica, el tots són iguals, el no serveixen per a res, l’ells parlen de les seves coses mentre la gent no té ni aigua potable. La indignació ennuvola el judici: si tots són iguals, no hi ha res que tingui sentit, no hi ha ningú que pugui saber en realitat què va passar perquè cadascú explica la seva veritat i els seus fets. Per tant, investigar responsabilitats i procediments és del tot intranscendent, un exercici que està destinat a generar soroll i fang, d’un altre tipus, però també tòxic. I així, fins a la pròxima, ¿o és que potser de la pandèmia se’n va treure cap mena de conclusions útils per afrontar emergències, en aquest cas sanitàries?
L’antipolítica no només mina la convivència democràtica, sinó que també impedeix entendre què ha passat. I el que ha passat és molt greu. Com deia l’editorial del diari Levante-EMV, cal depurar "no només responsabilitats, sinó per damunt de tot procediments": la responsabilitat dels tècnics i dels polítics, el sistema d’alertes, els avisos al ciutadans, les competències de Protecció Civil, el paper de cada administració... Cal investigar, cal parlar, cal escoltar i cal prendre decisions. Els periodistes han de preguntar, informar i explicar. Sense soroll i sense fang. Fa falta política en el sentit més noble i responsable.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.