València: el fang de l’antipolítica

Tragèdies com les de València, esgarrifoses, desoladores, impossibles d’explicar en la seva magnitud, fan sortir el millor i el pitjor de cada societat. El millor és la solidaritat d’un país sencer, la feina impossible d’omplir amb elogis de tots aquells, professionals i no professionals, que han rescatat persones atrapades, que han salvat vides. També el millor periodisme, essencial per crear comunitat. El pitjor són els que ho aprofiten per saquejar comerços i domicilis, que pretenen treure profit de la situació, ja sigui econòmica, ja sigui en followers, ja sigui en actius polítics.

D’aquesta catàstrofe, però, "els polítics", així, en general, no en sortiran ben parats. No solen sortir-ne, ja que el cicle d’una tragèdia acostuma a passar per fases semblants: el brutal impacte inicial, la solidaritat amb les víctimes, el dolor i el dol, la indignació i la recerca de culpables. L’opinió pública, en estat de xoc, encara està en la fase de commoció, de les històries de supervivència i dolor, de l’empatia, del dolor compartit. Alguns, com els tuitaires anònims sense responsabilitat editorial o alguns estrategs polítics, ja han avançat unes quantes pantalles, i passen per la fase de buscar culpables, és igual si són reals, imaginaris, al·lucinants o versemblants. Amb l’aigua encara a l’altura dels genolls, els cursos encara embravits, el cel encapotat i el fang a tot arreu, és patètic llegir, veure i sentir segons què.

La dana política va acumulant forces. Resulta difícil que l’espectacle d’acusacions, baixeses i excuses que ja s’ha desplegat no generi rebuig en la població. És trist i, sobretot, és estèril. No serveix de res acusar l’adversari polític i assenyalar l’altra administració. De res pràctic, per descomptat: no ajuda en les tasques de rescat, no col·labora en la feina de neteja i reconstrucció, no repara el dolor ni tranquil·litza els ànims. Sí que serveix, potser, per guanyar punts en sondejos interns que no es publiquen i que només consumeixen els partits i quatre amics, i per aparèixer molt digne en roda de premsa i espolsar-se les responsabilitats de sobre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També serveix per desprestigiar la política, per tal que es remogui ben fondo dins del fang la serp del populisme i l’antipolítica, el tots són iguals, el no serveixen per a res, l’ells parlen de les seves coses mentre la gent no té ni aigua potable. La indignació ennuvola el judici: si tots són iguals, no hi ha res que tingui sentit, no hi ha ningú que pugui saber en realitat què va passar perquè cadascú explica la seva veritat i els seus fets. Per tant, investigar responsabilitats i procediments és del tot intranscendent, un exercici que està destinat a generar soroll i fang, d’un altre tipus, però també tòxic. I així, fins a la pròxima, ¿o és que potser de la pandèmia se’n va treure cap mena de conclusions útils per afrontar emergències, en aquest cas sanitàries?

L’antipolítica no només mina la convivència democràtica, sinó que també impedeix entendre què ha passat. I el que ha passat és molt greu. Com deia l’editorial del diari Levante-EMV, cal depurar "no només responsabilitats, sinó per damunt de tot procediments": la responsabilitat dels tècnics i dels polítics, el sistema d’alertes, els avisos al ciutadans, les competències de Protecció Civil, el paper de cada administració... Cal investigar, cal parlar, cal escoltar i cal prendre decisions. Els periodistes han de preguntar, informar i explicar. Sense soroll i sense fang. Fa falta política en el sentit més noble i responsable.