Editorial
Lliçons per al futur
No importa qui llança una alerta o d’on ve l’auxili. L’important és que l’alerta i l’ajuda arribin
Han passat quatre dies des que la pluja torrencial negués bona part de la província de València, que deixa com a conseqüència un rastre de mort i devastació. Els morts superen ja els dos centenars quan se suposa que encara molts cadàvers no han pogut ser rescatats de baixos i garatges inundats i d’entre les restes dels vehicles enfonsats entre l’aigua i el llot. Milers de persones, a més, ho han perdut tot, només els queda el que porten al damunt i encara no tenen ni aigua potable per beure. Les cases i les infraestructures han quedat destrossades. Una tragèdia esfereïdora en el ple sentit de l’expressió. El general Fernando Carrillo, al comandament de la Unitat Militar d’Emergències, assegura que en 36 anys de servei no havia vist un panorama tan desolador. De fet, els equips d’emergència s’estan veient desbordats, no tant perquè siguin insuficients, que també, com per la mateixa magnitud de l’esdevingut.
Ara, és l’hora, ja s’ha dit, de vetllar i enterrar els morts. El moment de reallotjar els que han perdut les seves cases. El temps de la solidaritat amb tots els valencians. L’ocasió per emprendre la reconstrucció del que s’ha fet malbé i de fer-ho amb nous criteris. I no, aquesta no és l’ocasió perquè la classe política tracti de treure partit de l’esdevingut, en un encreuament d’acusacions mesquí i sense sentit. Quan els ciutadans afectats, els seus conveïns i tota la població espanyola està commocionada per la catàstrofe i per la sensació d’impotència que l’acompanya, no hi ha declaracions fora de to intentant atribuir a l’altre la responsabilitat del que s’està vivint. Aquesta actitud només abona el populisme i l’antipolítica, en un moment en el qual el que es pot ressaltar, més enllà de la solidaritat ciutadana, és la importància de tenir estructures públiques capaces de respondre amb rapidesa i eficàcia a aquestes emergències i protocols que permetin reaccionar amb més celeritat de la que hi ha en aquesta ocasió. Perquè aquesta vegada han quedat en evidència.
Passat el dol, o potser ja, cal analitzar què ha passat i per què. És necessari fer-ho per revisar com s’ha actuat des que es va produir l’alerta climatològica de l’Aemet fins al moment actual, en el qual encara moltes persones continuen atrapades a les seves vivendes sense aigua, llum i telèfon, en una situació impròpia d’un país desenvolupat. Cal estudiar quina va ser, des del primer moment, l’actuació dels dispositius d’emergències, per aprendre del que no es va fer bé i també perquè se n’assumeixin les responsabilitats corresponents. Caldrà també revisar, com no es va arribar a aconseguir durant i després de la pandèmia, com es poden regular les situacions d’emergència fent que l’estructura descentralitzada de l’Estat sigui un esperó per a la cooperació i no un fre per a l’eficàcia. En casos de tanta gravetat, no importa qui llança una alerta o d’on venen els serveis d’auxili a la població. L’important és que l’alerta i l’ajuda arribin.
Després de la catàstrofe i la commoció posterior, hi ha hagut tant exercicis d’irresponsabilitat política com de responsabilitat col·lectiva. Es podria demanar que siguin els segons el model que cal seguir, i no el primers. Que els que tinguin responsabilitats ara o en el futur davant situacions com aquestes pensin només a com es pot protegir la ciutadania. Aquestes són algunes de les lliçons per al futur que s’haurien d’aprendre d’aquesta tragèdia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
