RTVE i el cirurgià de ferro

No obstant, ¡quin contrast amb la realitat espanyola! Aquí no hi ha cap debat ni estudi previ a l’hora de regular. La legislació audiovisual sembla que s’aplica com si es tractés d’un electroxoc, sense possibilitat d’apel·lació; lluny de la prudència i anàlisi que exigiria una regulació madura.

Són molts els que consideraran que la prova d’aquest estil de legislar ha sigut el decret sobre RTVE, perquè, sens dubte, qualsevol que hagi sigut la seva motivació, som davant un decret escrit al galop, amb precipitació. I no es pot disculpar que aquesta precipitació sigui endèmica a Espanya. Perquè impremeditació només porta impremeditació. Exemple, la llista de consellers dels grups polítics a la Mesa del Congrés només va durar uns minuts. De seguida en va desaparèixer (per raons incomprensibles) la periodista Paloma del Río. ¡Qui regula al galop, executa la desbocada!

¿És aquesta impremeditació la causa de l’actual crisi de RTVE (consellers i directius fulminant-se mútuament; una programació erràtica i cara; aquest dèficit de més de 30 milions; incapacitat de realitzar unes oposicions transparents; etc.)?

Difícil respondre en aquest espai, però es pot tractar de discernir el significat del decret i el que pot o no aportar a RTVE. El primer, el decret és un pas enrere en la independència de RTVE. Es digui el que es digui, ens remunta a la situació de l’any 2012, en què el PP va eliminar, de cop, la reforma Zapatero, i amb això la necessitat de consens per triar el consell.

Segon, a l’eliminar el concurs s’ha perdut qualsevol limitació –per mínima que fos– a la discrecionalitat dels grups polítics a l’hora d’elegir consellers. Estarem, doncs, en el mateix cas en què es troba Telemadrid, després de l’arribada d’Ayuso a la presidència de la comunitat. Així que han saltat pels aires els principis que el mateix PSOE –i la majoria de l’esquerra i, fins i tot, partits de centre– han defensat fins ara sobre RTVE: la seva independència, la seva desgovernamentalització; i una governança participativa i representativa.

Però estem davant una cosa que pot ser pitjor, la creació d’una presidència hiperbòlica a RTVE, molt semblant a la del cirurgià de ferro que el segle passat reclamava Joaquín Costa per a Espanya. Una figura que podria obrir, si ho decideix, en canal el país, en aquest cas RTVE. Perquè el nou president sortit del recent decret no tindrà cap obligació de comptar amb el consell. Ni per triar el seu equip directiu, ni per transformar l’estructura de RTVE. Ni tan sols per firmar contractes de més de dos milions d’euros. ¿És aquesta classe de presidència de RTVE el que es necessita en aquests moments?

És possible que alguns pensin que sí, que és el que toca fer perquè, com que la política actual és com és, bé val ser el primer a donar cops. ¡Són els integrats, els que se senten confortablement dins d’una línia partidista!

D’altra banda, hi haurà els apocalíptics, que justificaran el decret dient que, ja que estem davant la catàstrofe, bé val apostar per redemptors capaços de produir miracles.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Però, en fi, crec que seran més els que, entre escèptics o crítics, mai defensaran que la millor manera de fer política i de legislar sigui la que es basa en la teoria que qui colpeja (i més fort) és el que guanyarà. Perquè el fi mai pot (ni ha de fer-ho) justificar els mitjans.

Des del meu punt de vista, el lògic és apostar perquè sigui la visió d’aquests últims la que surti a la superfície. Perquè la democràcia representativa i participativa només es pot basar en el respecte a l’adversari i en el respecte a les institucions –que només poden ser de tots–. La qual cosa, lògicament, ha de ser aplicada també a RTVE. I sobretot perquè si es consolidés la filosofia del cirurgià de ferro, ¿qui pot assegurar-nos que aquesta teoria es quedaria tancada en els límits de RTVE.