Desconhort, llot i pus
Saps que has d’escriure de tot això, perquè t’hi empeny una mena d’imperatiu categòric, el deure necessari i inevitable que prové de la raó. Saps que si parlessis de qualsevol altra cosa seria una mena de traïció a la condició de columnista, acostumat a divagar sobre el bé i el mal, que pot introduir foteses en el discurs, que observa i opina sobre tot i que ho escriu, amb la finalitat d’informar, d’aportar reflexions (també de fer broma), de construir una peça que potser no persegueix l’excel·lència memorable, però que almenys aspira a una certa bondat formal.
Saps que avui només pots parlar d’això, perquè centrar-te en un altre assumpte qualsevol et semblaria fins i tot immoral. Ho saps, però aleshores et percudeix al cervell el so del trepant en forma de la pregunta que es feia, per exemple, l’escriptora Núria Cadenes, des de Torrent, al bell mig de la nit tràgica: "¿Què pots escriure, en una situació així?" I ho deia ella i ho han dit d’altres, que viuen el drama en primera persona. "Escriure, només, escriure malgrat l’ofec i el cor que es fa petit". Sé quina cosa és una inundació. Ho vaig viure amb onze anys, el 1970, a Girona. Per sort, no hi va haver víctimes mortals, però sí devastació. En els primers moments, l’avinguda de l’aigua fins i tot tenia, per a una criatura, un punt d’emoció (una bellesa sinistra). La "desbocada força dels cavalls", que deia Espriu.
En un pis, amb el monstre a tocar: a l’est, la rambla, un antic areny; a l’oest, el riu desfermat. Després, és després quan arriben, impietosos, el desconhort i la tristor. Amb el fang. Que no és només el record putrefacte de l’aigua estancada, l’evidència de l’assolament, sinó l’anunci d’un futur incert, obscur, tacat d’aquell marró infernal. El llot, d’una morbidesa paorosa, esdevé amb el temps pústula que s’encasta a la pell. Després de la fiblada i l’aflicció, vindran els dies en què aquest llot serà un pus infecte en la consciència de tots aquells malvats que no van actuar o que ho van fer amb desídia o que ara es disfressen amb vestits demagògics.
