Dolor, fang i alguna lliçó

Com de costum, el voluntarisme de la gent corrent intenta suplir la lentitud de resposta. Portarà mesos i mesos recuperar un indici de normalitat. Pèrdues milionàries. Plou sobre mullat en un arc, des del delta de l’Ebre fins a Múrcia, procliu a aquesta mena de fenòmens meteorològics, que l’aigua torni al seu cabal. Tanta intel·ligència artificial, tants algoritmes, tanta hipercomunicació perquè es reprodueixi una tragèdia d’aquestes dimensions. Alguna cosa falla.

Ja ho va advertir Vicente Blasco Ibáñez, l’autor de Cañas y Barro a finals del segle XIX. Després de dies d’un intens xàfec, quan el temporal ja havia negat diverses cases de València i els seus ravals, l’escriptor va publicar la seva columna habitual al diari republicà El Pueblo, el 13 de novembre de 1897, posant èmfasi en les obres que, en temps de tranquil·litat, s’havien aixecat al coll de desaigüe del Túria, encaixonant-lo entre "ampits i murs de contenció", robant al riu "trossos de les seves entranyes". La pluja va continuar creixent; dies després, el desbordament del Xúquer es va empassar diverses poblacions, entre elles Alzira, que l’autor va escollir com a escenari per a Entre tarongers, la novel·la d’una inundació.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Va tornar a haver riuades el 13 d’octubre de 1957 (81 morts oficials) i el 20 d’octubre de 1982, el que es coneix com la pantanà de Tous (38 morts). El mateix temps, tardor, i el mateix espai, entre les conques del Túria i el Xúquer. Tornarà a passar, per desgràcia, i amb més ferocitat ,si no es comença a revertir el rumb. El Mediterrani s’ha convertit en una bomba tèrmica, on períodes de crua sequera s’alternaran amb temporals bíblics. Un mar gairebé tropical; diuen que el xoc entre la temperatura de l’aigua, 24 graus a aquestes altures de l’any, amb l’aire fred en les altures ha sigut determinant en la catàstrofe. El canvi climàtic era això.

Durant dècades, des del boom turístic dels anys 60 fins al cop de totxo del 2008, polítics i constructors ignorants i corruptes van aixecar xalets i hotels sense solta ni volta, sense respectar el curs natural dels rius ni el perfil del litoral. Ens van deixar horrors estètics com El Algarrobico, a Almeria, i Marina d’Or, a Oropesa de Mar, zones d’alt valor ecològic. La cobdícia i el curtterminisme van aixecar polígons industrials i rastelleres d’adossats al llit de rambles que després es desborden. ¿Es tornarà a construir a peu de platja? Caldrà prendre’s seriosament la seguretat, planificar, establir plans d’emergència i normes d’actuació: els maleïts "protocols" (i que els compleixin).