La comitiva oficial que encapçalaven els Reis i de la qual formaven part el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap del Consell de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va patir durant la seva visita Paiporta, un dels municipis més afectats per les inundacions que dimarts van assolar la província de València, un assalt sense precedents en la història democràtica recent. Desenes de veïns van increpar les autoritats, van llançar fang i pals contra ells, i a punt van estar de desbordar el cordó de seguretat que els protegia. El president Sánchez va haver de ser evacuat, després de rebre un cop. Només l’actitud de Felip VI, que donant mostres d’una gran enteresa va apartar amb gestos contundents els seus escortes per adreçar-se directament als que l’estaven increpant i dialogar amb ells, va salvar la situació.
Tot i que alguns la vulguin aprofitar en benefici propi, la indignació que es va veure ahir als carrers de Paiporta és real, no es pot concloure ni de bon tros amb el recurs a les maniobres que corrompen de la ultradreta o del radicalisme d’esquerres. Cal combatre aquest desemparament que porta els ciutadans a caure en la temptació de l’extremisme. Una vegada més cal apel·lar a la responsabilitat dels governants, contra qui s’adreçaven en primer lloc les esbroncades i els intents d’agressió, per assenyalar-los que el camí pel qual han transitat fins aquí, d’enfrontaments i trinxeres, no porta més que a alimentar esclats socials com el d’ahir. Els ciutadans necessiten de les seves institucions abrigament, auxili i solucions. Per a això, cal una unitat d’acció entre governs de diferent signe polític, però als quals se suposa units en la persecució del bé comú i la defensa dels valors democràtics. Els greus successos d’ahir no tenen justificació, però, sí, explicació. I cal prendre’n nota.
El respecte a les víctimes de la dana ens ha portat a la contenció en aquests dies. Però es compleix una setmana i hi continua havent desenes de desapareguts i de cadàvers sense identificar, centenars de persones sense subministrament de llum, d’aigua i de telecomunicacions, milers de persones amb la casa enfangada, centenars d’empreses inoperatives i, el més greu, una sensació generalitzada de desatenció i descoordinació no només en la gestió de l’emergència en els primers moments, sinó en la posterior tasca d’auxili. L’onada de solidaritat que ha sacsejat Espanya és alhora símptoma i conseqüència: no hauria sigut tan intensa si la societat no hagués percebut que la seva mobilització, al marge dels governs, era fonamental; però tampoc l’estan sabent encarrilar adequadament els responsables polítics i tècnics, fent inútils molts esforços benintencionats.
És evident que, en aquest context, els vaivens en les relacions entre el Govern de Pedro Sánchez i el de Carlos Mazón no han fet més que alentir l’organització dels treballs, revictimitzar els afectats i generar un estat de desànim generalitzat que només alimenta els populismes. És imprescindible revisar els protocols d’actuació de coordinació entre administracions i fer evolucionar l’estat de les autonomies perquè s’incloguin amb claredat els mecanismes de coordinació tan necessaris. A l’Espanya i l’Europa del segle XXI no caben els atrinxeraments que no porten enlloc, esquerden en les seves misèries la necessària cohesió social i es mostren incapaços d’ajudar els ciutadans quan ho necessiten. Una vergonya.
