L’Estat, la seguretat i la dana
La dimensió del que ha passat ha desbordat totes les previsions, però res impedeix la crítica a un Estat absent, a excepció dels ajuntaments
Continúan los trabajos de vecinos y voluntarios en la zona afectada por la DANA /
La funció primigènia de l’Estat, entès com la forma d’organització política moderna per excel·lència però també de qualsevol altra que l’ha precedit, és garantir la seguretat de les persones que hi viuen. Els teòrics de l’Estat modern van concebre la ficció del pacte social segons la qual els homes renuncien voluntàriament al seu poder individual i decideixen sotmetre’s a una sola autoritat a fi de garantir la seva integritat. Els diferents pensadors contractualistes van anar introduint matisos quant a la naturalesa de l’home i de l’Estat respecte a la seva organització interna, que es va anar fent més complexa, i a les seves funcions, que es van anar ampliant. Així, d’una inicial idea de seguretat de matriu hobbesiana, referida únicament a la integritat física, es va passar a una idea es seguretat no només física sinó també material, concebuda com una garantia per al desenvolupament personal en plenitud, que exigia més intervenció. I això explica l’evolució cap als Estat de benestar que ajuden els ciutadans que travessen dificultats. Però no només això. L’Estat també gestiona les situacions que amenacin la seguretat col·lectiva. I ho fa de manera preventiva gràcies a la seva capacitat per acumular dades i coneixement expert que li permeten anticipar escenaris i actuar preventivament, però també ho fa de manera reactiva, perquè és l’únic agent amb el poder i els recursos per fer front a les tragèdies sobrevingudes. Això almenys sobre el paper.
No obstant, el que ha passat al País Valencià com a conseqüència de la dana ha generat dubtes sobre la capacitat de l’Estat per proporcionar seguretat en les seves diferents accepcions. D’una banda, el coneixement expert, en gran part reunit i proporcionat per l’Aemet, no va servir per activar els avisos amb prou antelació per evitar desplaçaments, permetre a les persones posar-se fora de perill i salvaguardar els seus béns materials. Però, a més, tampoc el coneixement expert ni l’experiència que atresora l’Estat sembla que hagi servit per reaccionar amb promptitud i amb una coordinació òptima entre els diversos nivells d’administració, assumint que tots ells són Estat, i proporcionar tots els recursos humans i materials disponibles per pal·liar els efectes de la tragèdia. I, finalment, tampoc ha servit per garantir la concepció de seguretat hobbesiana i evitar el pillatge ,que remunta a l’estat de naturalesa i a la guerra de tots contra tots.
Cal argumentar que la dimensió de l’ocorregut ha desbordat totes les previsions i que hi ha pocs precedents. I també que les raons estructurals que han multiplicat la tragèdia eren difícilment evitables i exigiran respostes doloroses només aplicables a mitjà i a llarg termini. Però res d’això no impedeix la crítica a un Estat absent –a excepció dels ajuntaments– i descoordinat durant les hores crucials, que van ser les prèvies i les immediatament posteriors, i la seva incapacitat per brindar seguretat als seus ciutadans. El que es pot esperar almenys és que això s’hagi produït per desconeixement, i no per mala fe, per tal d’atribuir el demèrit a l’oponent polític.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
