Indignació

La tragèdia era inevitable, ningú domina la natura, però el retard a alertar la ciutadania la va agreujar encara més i –aquí– la responsabilitat és del president Carlos Mazón. Però després s’hi ha sumat un més greu i molt poc explicable retard en l’arribada de les primeres i indispensables ajudes. Diumenge, dies després de la dana, encara hi havia cotxes amuntegats als carrers de Paiporta i faltaven aigua i aliments. El caos.

El president Mazón va dictar un grau d’alarma pel qual la comunitat assumia les tasques de protecció civil. Pel que hem vist, ¿va actuar prudentment? Segurament no. ¿El Govern de Sánchez hauria hagut de declarar l’estat d’emergència nacional, com ara demana Feijóo, en contra del decidit per Mazón? Gairebé segur que sí, perquè s’ha arribat a l’estúpid extrem que mentre València era un gran horror que commovia tothom, Grande-Marlaska no acceptava l’oferta d’ajuda de 200 bombers equipats del ministre de l’Interior francès. ¡I potser, tal com funciona Espanya, tampoc podia decidir-ho!

Espanya viu un gran fracàs. L’Estat de les autonomies és sui generis i malgrat els anys transcorreguts encara no s’ha convertit en un Estat federal amb competències ben delimitades. A sobre, el PSOE i el PP, que manen en el Govern central i en la majoria d’autonomies, estan en guerra permanent. Ja en patim les conseqüències.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si les autoritats no trepitjaven el terreny, malament. Se les hauria titllat d’insensibles. Però si hi anaven en comitiva, de manera que va ofendre els veïns, que encara busquen desapareguts i viuen en precarietat, potser pitjor.

Ara toca arremangar-se per, dins del possible, normalitzar amb urgència la vida dels afectats. Però quan els dos grans partits només –repeteixo només– estan pendents de llançar-se amb fúria els plats pel cap per tenir més poder, les conseqüències poden ser horroroses. Aquí tenim Paiporta.