Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La reparació de Salvador Puig Antich, la primera de moltes
Estreno de Puig Antich, cas obert en la tercera galería de la antigua cárcel Modelo. /
L’acte de reparació de Salvador Puig Antich va ser un acte destacable en termes polítics, però insuficient des del punt de vista de la dimensió col·lectiva de la seva memòria i de la quantitat de persones repressaliades que encara estan pendents de reconeixement públic.
El passat 16 d’octubre el Ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, va entregar el document que acredita la nul·litat de la sentència que va acabar amb la vida de Salvador Puig Antich a les seves germanes, Carme, Montse, Imma i Merçona Puig Antich. El document, en format de diploma, el reconeix com a víctima del règim franquista, apel·lant a la il·legalitat del tribunal que el va jutjar en Consell de Guerra.
El diploma fa referència a la Llei 20/2022 de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica. El seu article 5 declara la il·legalitat i la il·legitimitat dels judicis franquistes, els tribunals, així com la nul·litat de les seves sentències i resolucions. Però no només això, la Llei de Memòria Històrica de 2007 també ho feia en els seus articles 2 i 3. Per tant, la sentència a mort de Salvador Puig Antich és jurídicament inexistent des de l’aprovació de la Llei de 2007. Puig Antich també va ser una de les persones incloses en el llistat de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2017.
L’entrega del diploma venia a escenificar allò que regula la llei amb el ministre i les germanes, i a concretar-ho en la figura de Salvador Puig Antich. Va ser, doncs, d’un acte de reparació que les germanes Puig Antich van rebre amb satisfacció; políticament fou notori perquè es reconeix un dels símbols més populars de la repressió i la violència de la dictadura franquista, i tanmateix, va ser un acte mancat de la dimensió comunitària que, al meu entendre, sempre ha d’acompanyar les polítiques de memòria.
El símbol de Salvador Puig Antich transcendeix la seva família i les quatre parets del Ministeri on es va celebrar l’acte, de la mateixa manera que la violència exercida sobre totes les persones represaliades té diverses dimensions. Abans que res, hi ha la dimensió personal i familiar que s’han d’atendre amb cura, que necessita el seu moment d’intimitat. Hi ha una dimensió institucional, que requereix del reconeixement oficial, del document que acrediti als ulls de l’administració pública la restitució dels drets vulnerats. I també hi ha una dimensió comunitària, perquè, d’una banda, la violació de drets fonamentals era per al conjunt de la població i d’altra banda, les persones represaliades ho eren perquè s’enfrontaven a la dictadura i arriscaven la seva vida lluitant per aconseguir drets per a tota la població lluitant contra un sistema dictatorial i opressor. Això els converteix en referents ètics de l’Estat democràtic, i al conjunt de la població en víctima de la dictadura.
En els 50 anys que ens allunyen de l’execució de Puig Antich s’han dut a terme moltes demandes de reparació de la seva figura. Des dels darrers anys del franquisme, desenes d’organitzacions, entitats, col·lectius i institucions s’han mobilitzat per al reconeixement de totes les persones represaliades, convertint-se aquesta en una de les demandes més longeves i populars de la democràcia, però també la més desatesa.
Precisament perquè van ser persones reprimides per la lluita per la conquesta dels drets col·lectius, perquè la seva actuació no va ser exclusivament personal ni en benefici propi, la seva reparació també ha de tenir, si la persona represaliada no expressa el contrari, un moment comunitari, de reconeixement social i de sanació col·lectiva. La reparació supera la intimitat i la biografia personal, i el seu reconeixement també hauria d’anar més enllà. En aquest sentit l’acte de reparació de Puig Antich em sembla insuficient.
Deia al principi de l’article i he anat comentant després, que les lleis de memòria es refereixen a totes les persones represaliades pel franquisme. Per tant, tots els tribunals, jutjats o qualsevol altre òrgan penal o administratiu franquistes són il·legals i il·legítims, i també són il·legítimes totes les sentències i resolucions que emetessin, i a més són nul·les, és a dir, ja no existeixen jurídicament. Si aquestes sentències no existeixen, seguint amb el cas de Puig Antich, aquest no és un assassí a efectes jurídics i administratius sinó que els delinqüents són cadascuna de les persones que van formar part del seu tribunal.
Només a Barcelona el Tribunal d’Ordre Públic va emetre 955 sentències entre el 1964 i el 1976 i va efectuar incomptables detencions
Al fil d’aquesta reflexió en vull desenvolupar dues més: què passa amb la resta de represaliades, i què en fem dels sicaris que van exercir la repressió?
La reparació de Puig Antich, amb les insuficiències que he comentat, ha de ser la primera de moltes. Només a Barcelona el Tribunal d’Ordre Públic va emetre 955 sentències entre el 1964 i el 1976 i va efectuar incomptables detencions. No hi ha d’haver represaliades de primera ni de segona, i el Ministeri hauria de començar una tasca de reconeixement que podria començar amb l’emissió dels diplomes que van entregar a les germanes Puig Antich. Hi ha molts estudis que recopilen els noms de les persones que van passar per centres de detenció i tortura, presons, casernes militars, locals de Falange i de la Sección femenina, hospitals on es van robar nadons, convents a l’empara del Patronato de Protección a la Mujer, etc., i caldria un pronunciament del Cap de l’Estat sobre la qüestió, demanant perdó en nom de l’Estat, denunciant la repressió franquista i reconeixent les persones represaliades, tal i com han fet altres caps d’Estat (d’una manera més o menys imperfecta) en abordar el seu passat dictatorial o colonial.
Notícies relacionadesParadoxalment, el que estableixen les lleis de memòria ho desmenteix la llei d’amnistia d’octubre de 1977. Semblaria un contrasentit, però més aviat és el reflex de la fortalesa del mite de la transició modèlica, que no pot posar-se en qüestió ni tan sols quan ja hi ha lleis que hi polemitzen. Podríem dir que els membres dels tribunals il·legals franquistes són delinqüents que no es poden jutjar perquè estan permanentment amnistiats. Al meu parer cal fer una revisió de la llei d’amnistia de 1977, que va ser una fita de les reivindicacions polítiques de l’antifranquisme, però que va ser insuficient i protectora dels criminals franquistes. I respecte d’aquests, caldria dir tots els noms i assenyalar cadascuna de les persones que van contribuir en el sistema repressiu polític i moral de l’Espanya franquista. En el cas de Puig Antich, els sicaris del tribunal que el va sentenciar a mort i tots els que van col·laborar en l’ocultació de proves.
Però precisament aquest és un dels motius pels quals l’Estat, representat avui en la figura de Felip VI, no demanarà perdó. La monarquia va ser part activa en presentar-se com a solució per als defensors de la dictadura i els que aspiraven a un Estat democràtic, després que Franco designés a Joan Carles de Borbó com a successor, i va esdevenir la clau de volta sobre la que se sostenia, i encara es sosté, tota l’estratègia de la transició modèlica. No hi haurà cap govern que participi d’aquest relat que faci demanar perdó al Cap de l’Estat, perquè seria posar en qüestió la mateixa monarquia i els fonaments sobre els que descansa l’actual sistema parlamentari espanyol. Els resistents i les represaliades fan trontollar les bases de l’Estat espanyol, i per això aquest només els entrega un diploma. Un diploma esquifit.
