Subhastes borrascoses

Aquesta nova versió de Cims borrascosos s’afegeix a les més de 40 adaptacions (entre pel·lícules, sèries, serials radiofònics, musicals i òperes) de la cèlebre obra d’Emily Brontë. La direcció anirà a càrrec de l’oscaritzada Emerald Fennell (Una joven prometedora). La cineasta recentment va capitanejar Saltburn, una producció de Prime Video que es va convertir en fenomen viral durant el Nadal passat per la seva càrrega eròtica i les seves escenes provocadores. Fennell torna a coincidir amb Jacob Elordi, que interpretarà el malcarat i turmentat Heathcliff. I Margot Robbie serà la coprotagonista, Catherine Earnshaw. Robbie i el seu marit, Tom Ackerley, són els productors de la pel·lícula. Ells són els que han decidit rebutjar l’abundant oferta de Netflix (que estava disposada a pagar 150 milions) i apostar per Warner. La raó és senzilla: tot i que cobraran gairebé la meitat (80 milions), la major s’ha compromès a donar-li una estrena mundial en sales de cine i a vestir el llançament amb una potent campanya de màrqueting.

Robbie sap el que Warner pot fer amb el títol. L’huracà Barbie, del qual també va ser productora, va demostrar el que una bona campanya pot aconseguir quan es tracta de convertir una pel·lícula en un esdeveniment de què vulgui participar el públic. Però Cims borrascosos no és Barbie. Fennell, pel que sembla, té al cap una versió fosca i sexualitzada d’aquesta història d’amor, odi i venjança. De manera natural, podria ser la passarel·la de trobada de la generació zeta amb aquest clàssic de la literatura. Però la seva qualificació per edats ja introdueix una barrera de públic en cines que hi podria jugar en contra.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Les plataformes han canviat el negoci de la distribució. Malgrat haver finançat projectes que, de cap altra manera, no haurien vist la llum, en moltes ocasions s’ha fet a costa de sacrificar la distribució en sales. Per a un servei com Netflix el benefici no està en els diners que es puguin obtenir a la taquilla, sinó en la satisfacció dels seus clients. I per a això cal portar el contingut a les seves pantalles al més aviat possible. El talent, és clar, no ho veu de la mateixa manera. No ja per una mera qüestió econòmica. La llum de les estrelles de Hollywood és una cosa que imprimeix la pantalla gran, per molta popularitat que pugui insuflar un servei amb tantíssima cobertura territorial com Netflix. Scorsese, Jane Campion, Alfonso Cuarón o el mateix Bayona van acceptar estrenes limitades sense renunciar al reconeixement ni als guardons. Però hi ha qui, com Robbie, continua aferrant-se al model de distribució clàssic, el de finestres, premieres espectaculars i portades de revistes. Aquestes estrenes amb el poder de generar èxits que aguanten en els cines durant diversos mesos i una lucrativa explotació quan salten al territori domèstic. Sembla que, per a aquest grup d’incrèduls en el negoci de l’streaming, el que surt en plataformes, tot i que popular i mereixedor de guardons, és menys cine.

És impossible saber si la jugada de Margot Robbie funcionarà. Però sí que és fàcil teoritzar sobre el que el títol podria haver aconseguit en termes de popularitat a casa Netflix, amb la seva legió d’algoritmes, la seva demografia estrella i el tsunami que les seves estrenes aconsegueixen impulsar a xarxes socials.