Del fora de joc a la política

El futbol s’alimenta d’imatges (sobretot d’origen bèl·lic) per explicar-se. Hi ha xuts a boca de canó i trets que són canonades i embranzides i penetracions a l’àrea contrària i una esquadra juga al seu feu per conquerir la glòria a base d’un bombardeig constant de pilotes o d’obusos llançats des de la frontal o amb un ariet que és capaç de derrocar la fortalesa de la defensa rival. I, per explicar-se, la realitat també s’alimenta de les regles del futbol. Casar-se "de penal" deu ser, a hores d’ara, una cosa molt antiga, però no ho és tant, per exemple, "estar en fora de joc". Es diu de tots aquells que no saben on situar-se, que diuen coses fora de lloc, que viuen descol·locats.

El fora de joc futbolístic és una regla difícil d’explicar perquè conté un seguit de variables complicades. Molt sovint he desistit d’exposar el contingut d’aquest constrenyiment, perquè no he estat prou hàbil per fer entendre que el funcionament del fora de joc es pot assimilar a les regles de la poètica, l’especialització de la forma que procura dotar de sentit el poema. El ritme o la rima, la sintaxi, no hi són per reprimir la creativitat, sinó justament pel contrari. La constricció no engarjola la bellesa impetuosa: la projecta cap a un nivell superior de coneixement.

Amb el fora de joc passa una cosa similar. De fet, és a l’origen mateix del futbol, amb això es demostra que aquest esport no existiria com a tal sense un concepte tan bàsic com el de l’orsai, la deliciosa adaptació al català de l’off-side original. Neix el 1863, per evitar jugadors palplantats tothora a la porteria contrària, sense cap altra missió que molestar el porter. I es consolida tres anys després, amb l’aparició de l’anomenada "regla clàssica": tres jugadors entre l’oponent que rep la pilota i la porteria. El 1925 s’estableix, a grans trets, el fora de joc que coneixem, amb l’obligatorietat de dos defensors i no pas de tres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En resum: la contenció i la limitació són a la base de l’acte creatiu, justament perquè hi ha qui inventa accions per superar l’entrebanc. I encara més: s’aprofita de la prohibició per generar noves creativitats que, sense les coercions, no existirien. És el que fa el Barça de Flick, amb 99 fores de joc xiulats a favor durant la temporada. Fa uns dies, Jorge Valdano negava la validesa de l’expressió "la trampa del fora de joc", perquè argüia que no es tracta d’un parany o d’un engany, sinó de l’ús imaginatiu del llenguatge futbolístic.

Quan algú incorre en un fora de joc, la primera reacció és la de la protesta tenaç. Quan n’hi han xiulat 12, com el cas del Madrid al Bernabéu, la cara és la d’una estupefacció que voreja l’estupidesa. Aquests dies, a la política, en les paraules i les accions que hem contemplat, n’hem vist molts. Relliscades, accions temeràries, faltes flagrants. Ens manca, però, un sistema fiable de detecció, com passa en el futbol, per destriar el gra de la veritat i l’honradesa de la palla de la confabulació i la mentida. Si no, continuaran guanyant amb gols il·legals.