Les incògnites d’un retorn

Donald Trump tornarà a la Casa Blanca amb un marge de vots sobre Kamala Harris que no va vaticinar cap enquesta. La diferència d’uns cinc milions de vots que el candidat republicà treu a l’aspirant demòcrata reflecteix l’èxit incontestable de qui, per primera vegada, aconsegueix guanyar en el vot popular i li permetrà gaudir d’una majoria augmentada a la Cambra de Representants i assegurar també el control del Senat. Un corrent de fons, més enllà de tot càlcul, ha erosionat els caladors tradicionals de vot demòcrata. Ara s’obre una gran incògnita sobre la repercussió que tindrà la victòria de Trump en el pla intern i a escala internacional, per més que el guanyador hagi moderat, de vegades, el lèxic durant la campanya. En la seva victòria no hi ha pesat gaire el fet que serà el primer president convicte d’ocupar la Casa Blanca; en canvi, hi ha tingut molt a veure la inflació desbocada fins al 2023, ara continguda, el subsegüent desgast de les classes mitjanes, la decadència industrial al Cinturó de l’Òxid i l’agressivitat sense treva per combatre els fluxos migratoris.

Trump arribarà al Despatx Oval amb les mans lliures per posar en pràctica sense condicions la seva recepta proteccionista, la imposició d’un gravamen a les importacions de fins al 20% –una mesura que perjudicarà les exportacions europees– i de fins al 60% al comerç amb la Xina; la cancel·lació de les mesures destinades a contenir l’emergència climàtica; la revisió de la política de seguretat amb els aliats europeus, i el compromís dels EUA amb l’OTAN. Un catàleg de projectes que, d’una manera o d’una altra, crearà un cert aïllacionisme, se suposa que la gestió expeditiva de la crisi d’Ucraïna i l’allunyament d’un multilateralisme necessari en el creixent desordre internacional.

En el si d’una societat tan heterogènia com dividida, ha tingut un gran impacte la guerra cultural que encoratja el discurs de Trump; s’ha demostrat que hi ha una Amèrica, avui majoritària, que no comparteix les inquietuds de les classes urbanes progressistes i sí la nostàlgia per un passat idealitzat, o que simplement rebutja valors com la igualtat de gènere o els drets reproductius. El record del seu primer mandat ha mantingut mobilitzat i fidel al gruix dels seus votants, però no ha activat una part important dels seus adversaris i dels que fa quatre anys van donar a Biden el triomf en els estats decisius.

Al marge dels corrents de fons, l’estratègia tampoc ha jugat a favor dels demòcrates, que van perdre la gran ocasió de perfilar amb temps la figura d’un aspirant sòlid fa dos anys, quan els candidats de Trump van sortir malparats de les legislatives de meitat de mandat. El Partit Republicà va aconseguir, per contra, activar els seus seguidors immediatament a l’anunciar que Trump que seria el candidat el 2024. Al guanyador de dimarts li va sobrar temps per consolidar la seva figura malgrat els problemes legals que té; als demòcrates els en va faltar molt quan, en l’últim moment, van aconseguir que Biden acceptés que era un polític a l’ocàs.

Pot ser que un canvi en la presidència dels Estats Units no hagi resultat mai tan preocupant.