¿Per què no veiem els EUA reals?

1. Els Estats Units no són Nova York... ni Hollywood. Ni San Francisco, ni Los Angeles, ni cap gran ciutat. Tampoc les empreses tecnològiques amb sofàs i futbolins, ni els personatges de retòrica torrencial d’Aaron Sorkin, ni els acabalats artistes de Hollywood ni els prestigiosos cantants. Els EUA són un desafiament geogràfic, un país de formes continentals, un gran conglomerat de petites i mitjanes ciutats d’entorns rurals que s’estenen entre les grans àrees urbanes. En moltes de les grans ciutats que a tots ens passen pel cap, els demòcrates han guanyat fins i tot en estats en què Trump s’ha imposat clarament. El moviment MAGA, en canvi, s’ha imposat en els altres llocs. Per exemple, Texas, estat republicà per antonomàsia, es veu vermell al mapa dels resultats electorals excepte per unes quantes illes blaves. Aquests enclavaments són les ciutats de Dallas, Houston, Austin i San Antonio, les principals de l’Estat.

2. El sistema electoral. La norma del col·legi electoral hi fa la resta. No serveix de res guanyar en les grans ciutats si es perd en la resta del territori. Tots els vots electorals se’n van al guanyador. Cada quatre anys els corresponsals europeus s’esforcen a explicar el funcionament de la contesa, i tot i així les anàlisis des d’Europa sempre miren la popularitat i la presència a escala nacional. Es comenten i se celebren els avenços dels candidats favorits (sempre demòcrates) en enquestes semblants amb les quals es treballa en els països europeus, amb percentatges globals d’intenció de vot, sense tenir en compte que el vot popular és, en el millor dels casos, una tendència. I en d’altres, ni això. El 2016, Hillary Clinton va guanyar el vot popular a Trump. Vuit anys després, ¿quin dels dos moviments polítics que representaven els dos candidats s’ha demostrat com el més fort?

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO es bolca sobre la vivenda

Un paràsit a la llengua

3. Família, Església, bandera. És un dels punts que costa més que s’entengui des d’Europa: la societat nord-americana és conservadora, tant que fins i tot els progressistes són més conservadors que al Vell Continent. Fora de les grans ciutats, la família, l’Església i la bandera vertebren el país. Els EUA s’assemblen més a Clint Eastwood que a George Clooney; és igual el que diguin els crítics de cine i els festivals de cine de Cannes, Berlín i Venècia. La classe mitjana baixa obrera que des d’Europa considerem la base electoral principal dels demòcrates pateix la globalització i polítiques econòmiques que la perjudiquen, però és conservadora en les altres coses. Quan voten el Partit Republicà no ho fan contra natura; contra natura seria que recolzessin un partit d’arrels socialdemòcrates a l’europea. Una cosa que, per cert, no ha sigut mai el Partit Demòcrata. Aquest conservadorisme no hi entén de gènere ni d’origen ètnic: dones, llatins, negres, asiàtics, etcètera, també són conservadors en amplis percentatges. L’anàlisi de vots per blocs ("les dones i els porto-riquenys poden donar la victòria a Harris") és molt arriscada.

4. El periodisme és un espectacle. Last but not least. Unes eleccions disputades i apassionants són el somni del periodisme nord-americà. Polèmiques, enquestes, debats, girs de guió, candidats sorpresa... Com més, millor. Ho necessiten els mitjans, i tots hi juguen, des dels més seriosos i responsables fins als fabricants de fake news. Trump, pur espectacle, se’n surt com ningú, i això no s’ha d’oblidar a l’hora d’analitzar la política nord-americana: ¿quants cliffhangers tenim en un cicle electoral? A Europa els seguim amb fruïció, amb crispetes, i perdem de vista els corrents subterranis importants, menys intensos i divertits i que sovint no donen la raó als nostres candidats favorits. Així ens va.