L’ésser humà i les seves cares

1
Es llegeix en minuts
L’ésser humà i les seves cares

Ràbia, desolació, impotència i molt dolor. Això és el que es viu aquests dies a València després d’aquesta merda anomenada dana, nom que fa temps que detesto, que ha destruït, amb devastadora voracitat, carrers, ponts, i el que és pitjor, la vida de moltes persones. Durant aquests dies, suposo que com molts de vostès, m’he mantingut enganxat al televisor veient el patiment de tantes persones que ho han perdut tot. Del xoc pel que va succeir vam passar a la indignació i la incredulitat de veure la ineficàcia dels que suposadament tenien la responsabilitat d’alertar del perill que planava sobre aquesta zona. Ineficàcia per alertar i nul·la capacitat de reacció quan el desastre ja era una realitat. La mediocritat d’un polític amb responsabilitats al seu càrrec es fa evident en situacions com aquesta, en la qual la capacitat de decisió i reacció és fonamental per evitar una catàstrofe. Ni el president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, ni el president del Govern, Pedro Sánchez, ho han fet bé. Un per no demanar i l’altre per no donar. No és estrany que, davant el fracàs de les administracions, la gent reaccionés de manera tan agressiva quan van anar a fotografiar-se per Paiporta.

Notícies relacionades

En situacions com la que s’està vivint ara, l’ésser humà mostra la seva doble cara: la bona, representada per l’emocionant exèrcit de voluntaris, armats amb escombres i galledes, que es van unir immediatament per ajudar els damnificats, o la mobilització dels bancs d’aliments; i l’altra, la representada pels miserables que van aprofitar per saquejar comerços i robar el poc que quedava a les cases. És repugnant veure com les rates surten de cop per aprofitar-se sense cap empatia de la desgràcia aliena. També van sorgir creadors de falses notícies, que van difondre xifres de morts que no es corresponen amb la realitat, gentussa a qui li interessa sembrar més pànic i emmetzinar la situació a fi d’obtenir benefici propi.

Mirin, l’ésser humà m’agrada cada cop menys; crec més en les persones, que no és el mateix.