Trump: aïllacionisme i aranzels

La segona idea és que Amèrica ha optat per un primitiu aïllacionisme. ¿Per què ens hem de gastar diners a Ucraïna, que no ens importa gens? ¿O per què hem de pagar a l’OTAN per defensar una Europa que no inverteix en la seva seguretat? ¿Per què hem de formar part d’organitzacions internacionals –l’ONU, l’FMI...–, que no només no defensen els nostres interessos, sinó que ens critiquen? ¿Per què cal més cooperació amb altres països per combatre el discutible canvi climàtic?

La tercera és conseqüència de l’anterior. Trump diu que la paraula que li agrada més és aranzel. Cal elevar els aranzels per protegir la nostra indústria i els nostres llocs de treball. ¿20% a Europa, que ens ven 148.000 milions de dòlars més dels que els exportem? ¿I 60% als xinesos? A més, amb els diners dels aranzels podrem abaixar impostos. ¡Menys impostos, més prosperitat!

Els aranzels de Trump, però, castigaran el ja feble creixement europeu i tindran pitjors efectes sobre la Xina. I el proteccionisme creix i es multiplica. Comporta guerres comercials que empobreixen tot el món. I la rebaixa d’impostos pot augmentar el dèficit públic. I si es perd confiança en el dòlar, el deute públic americà –150% del PIB– potser patirà. I l’avís de maneflejar en la Reserva Federal no ajudarà. És significatiu que Powell s’hagi cregut obligat a dir que Trump no té poder per destituir-lo. I que, si l’hi demana, no dimitirà. Per ara, la borsa americana ha pujat i les europees han baixat, però...

La quarta idea és que Trump farà –molt més que no pas Milei– que l’extrema dreta s’encoratgi. No és únicament Orbán, que a Hongria es declara amic de Trump i Putin. L’extrema dreta –dividida en quatre grups– ha pujat en les eleccions europees. Meloni –fins ara prudent– governa Itàlia, el paper de Marine Le Pen puja a França, condicionen el Govern d’Holanda, a Àustria han sigut el primer partit. Amb Trump manant, Abascal tindrà més focus i comptarà més.

La cinquena –Trump no en té la culpa– és que Europa està tocada. Els tres partits tradicionals –populars, socialistes i liberals– són europeistes, però el nacionalisme és resistent i ha fet difícil –excepte en l’euro– avançar cap a una unió més gran, que avui seria més necessària que mai. Per poder gastar més en defensa, si Trump castiga l’OTAN. Per existir davant d’Amèrica, Rússia i la Xina. Macron diu que cal deixar de ser herbívors perquè els carnívors no se’ns mengin. Per afrontar el proteccionisme. Per corregir un menor dinamisme, que fa que avui les grans empreses tecnològiques siguin totes americanes. Per aguantar el signe d’identitat de l’Estat del benestar, que fa que visquem millor i més protegits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Europa sempre ha fet passos endavant impulsada per l’eix francoalemany. Avui, però, França passa per una crisi política i social, amb un president en declivi i sense que cap coalició tingui majoria parlamentària. I Alemanya pateix una crisi industrial, pel final del gas rus barat. La coalició de Govern s’ha trencat i hi haurà noves eleccions, que després exigiran una llarga negociació per arribar a un altre Govern de coalició. ¿Qui farà que Brussel·les porti el timó? ¿Itàlia, la tercera economia, amb Meloni al capdavant? ¿L’Espanya de Sánchez i Feijóo, que porten a Brussel·les les baralles internes? ¿La Polònia de Donald Tusk, un conservador assenyat assetjat per l’extrema dreta?

L’aïllacionisme i els aranzels de Trump generen molta inquietud. Sobre Amèrica i sobre el món. I no sembla que Europa estigui preparada per afrontar el xoc.