València no pot ser camp de batalla

Des dels primers moments de la tragèdia provocada per la dana a València sabíem que hi hauria víctimes mortals, els damnificats es comptarien per centenars de milers, la fallida en les seves vides suposaria per a moltes famílies irreparable i el forat en l’economia valenciana exigia respostes i l’assumpció de responsabilitats per part dels governs, començant pel que presideix Carlos Mazón.

Per desgràcia, transcorregudes ja gairebé dues setmanes des de la tromba, els pitjors auguris s’han complert. L’espectacle que l’Administració està donant als ciutadans ja no és dantesc, és grotesc. Parlar de "vergonya" en el comportament de molts actors polítics, sent un qualificatiu tan dur, queda curt en massa casos. Ningú dubta de la magnitud de la catàstrofe. Del repte gegant que suposa per a qualsevol govern enfrontar-se a una tragèdia que ha assolat 79 poblacions i ha afectat directament 845.000 persones, de les quals desgraciadament més de 200 ja confirmades com a mortes, mentre continua la recerca de desenes de desapareguts. El drama ha evidenciat els excessos urbanístics comesos durant dècades, les obres no realitzades malgrat la seva necessitat en cursos i barrancs, les fallades i les carències en els sistemes d’alerta i en la coordinació política, tant dels efectius d’Emergències com dels d’auxili.

Però el fet desesperant és comprovar que la muntanya de fang físic que ha cobert una àmplia zona de València competeix amb la que el Govern central que presideix Pedro Sánchez i el Consell, al capdavant del qual hi ha Carlos Mazón, s’han entossudit a aixecar, enfrontant els ciutadans en lloc de dedicar-se a protegir-los. Això ha de parar d’una vegada. Mazón i Sánchez han de ser conscients que l’escalada en què estan entossudits només els porta a tots dos, a les institucions i a l’exercici mateix de la política al descrèdit. Les contradiccions són enormes. Com més denuncia el Govern de Sánchez els greus errors comesos pel de Mazón, més queda en evidència la seva pròpia fallada al no declarar des del primer moment l’estat d’emergència i haver assumit les competències. Com més intenta Mazón atribuir aquests errors al Govern central, més queda patent la seva incapacitat per manejar la situació i la seva equivocació al no haver sigut ell mateix el que demanés aquesta declaració de l’estat d’emergència. Els dos governs es retroalimenten, cosa que els fa perdre la confiança dels ciutadans.

No ens cap cap dubte que les responsabilitats polítiques seran depurades. Una altra cosa no és imaginable. També les administratives i penals. Hi ha querelles en curs, algunes d’acceptades. Però, per desgràcia, continua sent el moment d’ocupar-se de la població: ni tots els morts estan enterrats, ni els desapareguts localitzats ni tots els que van patir danys estan atesos. Així que, ja n’hi ha prou. Després d’una devastació com la soferta, València no pot ser camp de batalla dels partits, sinó el lloc on intentin rehabilitar-se abans que sigui tard. Més enllà d’alguns excessos en els manifestos llegits pels convocants, i de petits incidents, les víctimes i els milers de ciutadans que van sortir al carrer ahir per expressar de manera pacífica i en un exercici de democràcia el seu malestar, sobretot contra Mazón, del qual es va exigir la dimissió, no mereixen el tracte rebut.