Dragonfly

Els bars són potser el millor reflex de les ciutats que els allotgen. Poden tornar-nos un retrat de Dorian Gray, on veure’ns eternament joves, o un d’aquests quadros tristos de Zuloaga, on el temps no sembla perdonar. Un hi pot veure de quin peu coixeja l’urbs on acaba d’aterrar per primer cop, de quin color vital està feta la seva gent, com respira aquesta societat, si és lliure o no, decadent o no, si la seva economia creix o s’encongeix. Un bar és una síntesi, és la psique d’un lloc, el seu divan i el seu epítom. N’hi ha a gairebé totes les ciutats del món, fins i tot en algunes on la religió ho prohibeix –només s’han de buscar–. Són temple i confessionari, via d’escapament i centre social, gabinet psicològic i casa de cites. És potser la institució més venial i pròxima a l’ésser humà i les seves flaqueses. Alguns són museus i d’altres, cort dels miracles. Aquesta revelació pot estar en un hotel de luxe o darrere d’un carreró. Aquesta columna, sense anar més lluny, porta el nom d’un on vaig passar moltes nits de la meva vida a París.

Amb un bon amic –al qual dedico aquest article– he descobert abeuradors meravellosos en terra ignota. Recordo Tadiotto, a Hanoi, on preparen alguns dels millors còctels del món, amb aquesta litúrgia i silenci reverencial de la qual només són capaços els asiàtics. O el del Madras Club, a Chennai, una reminiscència colonial. Vaig ser feliç tres nits seguides al Morocco Club de Tànger, dalt la medina, on un se sent beatnik per unes hores. M’agradava l’antic bar de l’hotel Langham, per recordar el Londres eduardià i els feliços 20, o la barra futurista de Zaha Hadid al soterrani una mica canalla de la mansió victoriana seu de Home House. O el Salotto 42, al costat del Senat de Roma, on capgirar una jornada horrible de feina com un mitjó i, si hi ha sort, no acabar-la sol.

He parlat aquí d’algun bar de Barcelona de grat record. Ramón de España esmenta en un dels seus llibres el Gimlet, on fa ja uns anys vaig celebrar haver aprovat una oposició que em va salvar de treballar per compte propi, tot i que a ell li agradava el de ‘a baix’, no l’aburgesat de la zona alta. I al Marsella del Raval vaig tastar l’absenta per primer i últim cop, una evocació del París dels impressionistes i d’aquella Barcelona del ‘Pèl i ploma’. Al sortir, Carmen de Mairena em va abordar, carinyosa, amb la seva veu greu.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Madrid sempre va destacar per aquests, i seria difícil esmentar-ne un de sol. En una nit a la capital, un pot recórrer els diferents estrats de la seva societat prenent copes. Des de Richelieu a la part noble de Chamberí, on senyors vestits amb teba s’aferren al seu gintònic en olímpica copa globus com la brillantina als seus cabells, ja que no volen pujar a casa –viuen just a sobre–. A la barra del Siroco, junt amb les Comendadoras, amb música en directe i joves mil·lennista sense casa pròpia a la qual tornar, prèvia parada al Cock, on sempre passen coses extravagants que endur-se a la tomba, o encara al club Argo de Santa Ana, amb els sofàs Chester i l’eclèctica parròquia, previ sant i senya.

A Beirut un amic em va portar al Dragonfly, nom d’inspiració bukowskiana. El Dragonfly és tan estret com elegant. La seva denominació evoca psicodèlia i futur, i no obstant adornen les parets miralls de caoba, d’aquest estil art-déco que aquesta ciutat amaga a tot arreu. El bàrman, el Nino, és amable i amigable com ho són els libanesos. Parla tots els idiomes que calgui perquè un se senti com a casa. En aquesta petita Babilònia, periodistes freelance es treuen la tensió d’aquests dies malaurats entre copes. Enviada la crònica al seu diari australià o danès, hi acudeixin a enganyar la por amb rialles. Se senten cos d’elit, i aquest ‘esprit de corps’ juntament amb el whisky i l’adrenalina de les bombes que plouen sobre Beirut com en un Guernica valencià, els fa més forts davant la incertesa del demà. Tomás Alcoverro, degà del gremi i fill adoptiu d’aquesta ciutat, es va quedar a viure al costat del mar i al costat del bar beirutí on va passar els seus millors anys de corresponsal de guerra, que és potser el millor que un pot fer. El que sigui per no pujar a casa fins que la curiositat pel que ofereix la nit quedi satisfeta, i el dia que allà mor deixi de ser notícia, ja que ja se n’ha despertat un altre que volem millor.