Em reconec en ells

M’interessen els mancs i les manques des que era petit, potser perquè l’absència de la mà metaforitza una amputació que no és visible que m’afecta. Em temo que soc un manc psicològic, potser tots ho siguem. Ara bé, atès que vivim en una cultura biologicista, prestem poca atenció a les carències d’ordre anímic perquè no es veuen. Dic que prestem poca atenció a aquest tipus de carències i potser m’equivoqui. De fet, l’objectiu dels tests psicotècnics que s’han de superar per entrar a treballar en qualsevol empresa no és cap altre que el de captar les insuficiències mentals dels candidats. Amb aquests tests veuen si ets sociable, si ets agressiu, si ets competitiu, etcètera.

Allà veuen si ets manc.

El problema és que, una vegada descartat del procés de selecció, no et diuen on obtenir una pròtesi. Un manc literal pot obtenir ajudes. Cada dia es perfeccionen les mans i els braços artificials. Hi ha ortopèdies que funcionen millor que l’òrgan natural. No hi ha al mercat pròtesi per al manc psíquic. I com que no n’hi ha al mercat, se les fabrica ell. No de manera conscient, és clar, però és possible que la persona que hagi patit la ira d’un pare maltractador fabriqui en la seva ment un progenitor excessivament permissiu i al revés. Ateses les insuficiències estructurals dels éssers humans, no seria estrany que tots estiguéssim plens d’ortopèdies immaterials, incorpòries, que surten a col·lació en els nostres trets de caràcter.

Notícies relacionades

El cost social i econòmic del racisme

¿Una fiscalitat a cop de titular?

Així, quan ensopego amb una persona excessivament bel·licosa, em pregunto el que hi ha d’artificial en aquesta bel·licositat. A efectes pràctics, la fanfarroneria falsa produeix els mateixos efectes que l’autèntica, però m’agrada distingir una de l’altra com m’agrada saber, per mera curiositat, si la mà que m’acaba d’oferir un desconegut és de carn o de titani.

En aquestes em passo la vida, a mirar de distingir la carn del peix perquè no estic gaire segur del que estic fet, si del primer o del segon. Significa que vaig pel món buscant gent amb les mateixes dificultats que jo, buscant germans o miralls en els quals reconèixer-me. Per això em criden tant l’atenció els mancs i les manques: m’investigo en ells i elles.