El franquisme no eximeix de responsabilitat
La tragèdia del càmping de Biescas el 1996 va segar 87 vides. El càmping, Las Nieves, estava en el curs d’un barranc i es coneixia la seva potencial perillositat. Però, malgrat això, l’autoritat administrativa va concedir la llicència d’obertura. Tot va anar bé fins que un fatídic dia d’agost va caure una d’aquestes tempestes estiuenques, tan típiques del Prepirineu. Va arrasar Las Nieves. Si el mateix fenomen s’hagués produït a l’hivern probablement ningú hauria mort, perquè el càmping hauria tancat, a la tardor, de temporada.
El cert és que, quan es tempta la sort, sempre hi ha un dia maleït. Desafiar els elements té aquesta conseqüència. Es va armar un gran escàndol a la recerca de responsabilitats. Cosa que cada vegada és més habitual després d’una tragèdia. La diferència rau en el fet que aquest va ser un fenomen local. D’alta muntanya. I, sobretot, que en els 28 anys que separen aquella desgràcia del que va passar a València aquest 29 d’octubre hi ha un món tecnològic. Els mitjans per prevenir fenòmens meteorològics s’han multiplicat per deu. El mòbil, per exemple, era llavors una rara avis i la cobertura, molt deficient.
Però la pitjor tragèdia per una riuada no és la viscuda a València el 29 d’octubre. No si s’atén el cost en vides humanes. La riuada més mortífera va ser la viscuda el 1962 a Catalunya. La riuada del Vallès es va emportar, segons algunes estimacions, prop d’un miler d’ànimes la nit del 25 al 26 de setembre. Tot i que les xifres oficials només estimen una mica més de 600 morts.
Notícies relacionadesEls veïns no tenien escapatòria. Eren la gent més humil, que havia aixecat la seva casa en el curs del riu. De vegades, senzilles barraques aprofitant qualsevol racó del terreny al costat del riu. El règim franquista va permetre tota mena d’excessos urbanístics que eren autoritzats pels ajuntaments per glòria d’un propietari, que treia un rèdit extraordinari a les seves terres malgrat una orografia adversa. D’aquestes llicències arbitràries es continuen pagant avui les conseqüències.
Però aquesta motxilla del passat ni justifica ni pot justificar que els valencians de Paiporta o Alfafar es veiessin sorpresos per una riuada tremenda, mentre el seu president estava enfeinat en un dinar privat. Per molt que es vulguin eludir responsabilitats, és obvi que el que va passar és una negligència, i el seu resultat, més de 200 persones mortes. No hi ha excuses que valguin.
