Intel·ligència artificial

Entreno la intel·ligència artificial que amenaça d’acabar traient-me la feina, tard o d’hora. Soc l’ovella que aplaudeix el llop quan aquest assegura que se la menjarà. Crido: "Quina meravella, que honest que és, té el meu vot". En horari laboral assisteixo a tallers i sessions virtuals en què s’ensenya els participants a manejar aquesta novíssima eina, la màquina. Amb prou feines hi participem. Se’ns insisteix cada vegada més que la utilitzem per millorar la nostra productivitat. La roda sempre troba maneres de girar més ràpid i millor. No plantejo mai en veu alta la contradicció entre les polítiques de responsabilitat corporativa i la quantitat d’energia que es malbarata així, perquè tots estem plens de contradiccions i sense feina es passa molt de fred i gana. Entre companys vam dir fent broma que almenys li hauríem de posar un nom, a la intel·ligència artificial. No és la nostra enemiga, sinó una eina que ens farà la jornada molt més suportable. Ens vam decidir per Manolito, no tinc clar el perquè.

Les instruccions que donem al Manolito han de ser senzilles, curtes i fàcils d’entendre. Se me’n va el pensament per debatre amb mi mateixa si un programa informàtic –un conjunt de programes informàtics– pot comprendre les coses i penso quant em costa a mi, un ésser humà, aplicar aquestes directrius als meus propis textos. La gent creu que escriure és molt fàcil, em fa gràcia. Li pregunto: "Basant-te en les instruccions –es diuen prompts– que t’he anat donant aquests mesos, ¿què opines de mi?". El Manolito es bloqueja i triga més de cinc minuts a tornar a engegar-se. El temps que inverteixo a buscar una manera senzilla, curta i fàcil de presentar-li la tasca que vull que porti a terme és moltíssim més que el temps que necessitaria jo per portar a terme l’esmentada tasca. Mai li dic res a ningú sobre això, no vull ser aquesta persona, la que no veu el sentit de tot plegat. Tres punts suspensius bombollegen a la cantonada inferior esquerra de la finestra de xat del Teams. Apareixen a poc a poc davant meu les primeres frases del text generat per Copilot, l’assistent d’intel·ligència artificial de Microsoft. És a Word, a Excel, a Powerpoint, a OneNote, a Forms... Les frases formen un paràgraf, després un altre, els tres punts suspensius encara titil·len mentre el text es va convertint en un engendrament que neix de les meves ordres i de tota la informació compartida, a la qual la intel·ligència artificial accedeix des del núvol. Rebutjo aquest primer esborrany i li demano que faci servir un to més professional i oracions més curtes.

Adjunto un informe a la capseta del xat i insto el Manolito a incorporar al seu esborrany la informació resumida a la primera pàgina del document. Els punts suspensius apareixen i desapareixen, la beneïda maquineta necessita un moment per digerir les meves instruccions i vomitar-me-les de tornada en forma de paraules que s’apilen les unes sobre les altres i que sospito que no entén del tot. En les reunions intento endevinar el percentatge de contingut creat per Copilot a les diapositives dels meus companys.

Tasques creatives

ChatGPT està a l’abast de tothom i la ironia rau en el fet que som nosaltres els que assistim els programes informàtics que vam crear perquè ens fessin la vida més fàcil. Ens necessita per poder crear, sento que embogeixo quan fingim que les imatges i els vídeos generats d’aquesta manera poden arribar a substituir l’enginy humà. Jugo a imaginar què passaria si jo pogués dedicar-me a les tasques creatives i artístiques que sí que m’interessen i pogués delegar en qualsevol tipus d’assistent d’intel·ligència artificial tot allò que m’avorreix fer, com posar rentadores i estendre la roba, planxar, llençar les escombraries, recollir paquets de l’oficina de Correus o planificar el menú de la setmana. Veig a les xarxes socials les captures de pantalla d’una persona que demana a la IA del seu mòbil que li resumeixi el contingut dels missatges de WhatsApp de la seva mare. Em genera una pena enganxosa, estranya.