La tribuna
El verb dimitir
Sota les òptiques política, ètica i moral, resulta indecent que el president Mazón ni hagi renunciat al càrrec ni tingui intenció de fer-ho
Ha gestionat de manera caòtica el drama que ha patit el poble valencià i després, coneguts els despropòsits, ha intentat desviar la responsabilitat
Hi ha la qüestió política, i després hi ha la qüestió ètica i finalment també hi pot haver la qüestió moral. I en totes tres òptiques, resulta indecent que el president Mazón no hagi dimitit, ni tingui intenció de fer-ho. Al capdavall, es podria entendre que volgués quedar-se fins a normalitzar mínimament la situació, com a gest de responsabilitat, però no hi ha ni un sol argument, en aquesta realitat i en cap realitat paral·lela, en què es pugui justificar que aquest senyor es mantingui en el càrrec.
Potser hem de començar per la definició primigènia. ¿Què és un càrrec públic? Tot i que sembla un acudit definir-ho en els seus termes justos, atesa la pesada realitat política que patim. Però ras i curt un càrrec públic és algú que accepta la responsabilitat de gestionar la res publica durant un període de temps, i fer-ho en funció del programa que ha presentat a la ciutadania. No és un messies, ni un ésser superior que està per damunt de la resta de mortals. És només ‒-i això és molt-‒ un gestor de logístiques, diners, projectes i idees, i per ser-ho, ha de tenir les condicions que el fan idoni. De manera que, la primera causa de dimissió és que sigui un incompetent. Si s’afegeixen altres pecats polítics com no prevenir, no actuar, mentir, no ser diligent, estar de tabola quan hi ha una tragèdia i etcètera, els motius de la dimissió dinamiten el quadre.
Aquest és el punt més indecent de l’aferrada al càrrec del senyor Mazón: que ha incomplert tots els preceptes que el podien mantenir en un càrrec públic, al qual no sembla haver arribat per mèrits professionals, sinó per estar adequadament col·locat en l’escalafó del seu partit. I a sobre, ha fallat en una tragèdia que acumula un dolor ingent i una destrucció immensa. A aquestes alçades és evident que Mazón ha gestionat de manera caòtica el drama que ha patit el poble valencià, i després, coneguts els despropòsits, ha mentit, ha despistat, ha intentat desviar les responsabilitats i fins i tot s’ha fet el fatxenda davant Pedro Sánchez, per allò del ventilador: enfangats tots, enfangat ningú.
Això no vol dir que el Govern espanyol no tingui cap responsabilitat, que les té i són greus. És evident que tampoc no van demostrar tota la diligència que calia, en una tragèdia d’aquelles magnituds, i la possibilitat que algun càrrec de l’Estat dimiteixi també ha d’estar sobre la taula. Però, sigui quina sigui la responsabilitat de Sánchez, aquesta no treu a Mazón la responsabilitat directa que té, i la fallida completa que ha protagonitzat. Ell és el president i és el seu govern el que ha fallat als ciutadans en el seu pitjor moment, i totes les excuses que pugui donar per no assumir la seva responsabilitat només són un cubell de porqueria. No hi ha mitges veritats, o justificacions tot a cent, o ambigüitats calculades quan parlem de tantes víctimes, de tant patrimoni de la gent destruït, de tantes vides ferides. Vostè, senyor Mazón, no ha estat a l’alçada del càrrec que li varen atorgar els ciutadans, i només hi ha una direcció en el camí: la sortida.
Política, ètica i moral, el triangle en el qual se sustenta la dignitat d’un càrrec, o la seva indignitat. Des de la perspectiva política, Mazón s’ha convertit en el paradigma de la pèssima política i la seva incompetència el perseguirà sempre. No podrà mantenir-se en el càrrec perquè ha perdut tota credibilitat i ha destruït la mínima confiança que un polític ha de tenir amb els seus representats. Sincerament, no crec que a partir d’ara pugui fer ni una passa per València, sense patir el rebuig de la gent. És un polític definitivament marcat.
Des de la perspectiva ètica, tampoc no té sortida: ha incomplert les normes de conducta d’un servidor públic: fer prevaldre el benestar de la societat, mostrar integritat personal i assumir les responsabilitats quan corresponen. Mazón tampoc no se salva en cap d’aquests casos. I, finalment, també existeix un cert aspecte moral. Al cap i a la fi estem parlant de drames humans, de milers de persones que ho han perdut tot, de patrimonis destruïts, de paisatges esborrats, de la tragèdia d’un poble que trigarà molt a recuperar una mínima normalitat. En aquesta situació, fer prevaldre l’ambició del càrrec per damunt de la responsabilitat és una immoralitat. Sumat tot: una indecència.