¿Una fiscalitat a cop de titular?
Amagats entre la dana i Errejón, el PSOE i Sumar avancen en la minireforma fiscal que mira de salvar la vigència o l’entrada en vigor d’alguns impostos el 31 de desembre, malgrat que no s’hagi aconseguit aprovar el sostre de despesa ni es divisin uns nous Pressupostos. Esclats que no formen part d’un pla articulat. Dos impostos temporals que es pretenia convertir en permanents han centrat aquesta negociació. Finalment, el dit imperial de Puigdemont ha salvat l’impost a la banca (el que Gortázar anomena la taxa CaixaBank) i de moment ha condemnat el de les energètiques, el lobby del qual es va moure bé centrant el debat en una inversió a Tarragona de Repsol. Després de pactar amb la resta de grups parlamentaris de la investidura, aquest dilluns el PSOE i Sumar van reconstruir el seu acord inicial. Els de Yolanda Díaz van acceptar l’eliminació de l’impost energètic (aquests són els meus principis, però si no li agraden en puc tenir d’altres) i a canvi van arrencar una pujada de l’IVA dels pisos turístics i una taxa especial als béns de luxe. No hi ha res que ens faci més mal als partidaris d’una fiscalitat justa que la frivolitat impositiva. La justícia, tampoc la fiscal, mai pot ser venjativa i convertir en una arma ideològica que castiga aquelles formes de vida que no agraden als governants.
En un recent col·loqui, l’alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Antonio Balmón, va carregar amb duresa contra les fantasies dels polítics que prometen coses impossibles "com si això fos Disneyworld". Balmón ha viscut en primera línia aquesta última dècada en què Catalunya i Barcelona han estat sumides en la pinça formada pels Comuns i l’independentisme màgic, dues formes de populisme derivades de la destrucció de la classe mitjana. Mentre Catalunya surt d’aquest pou, Espanya sembla sumir-s’hi, amb un PSOE assumint aquest ingredient de ressentiment i el PP reconvertit en una espècie de Junts.
