L’estridència del minimalisme
Tilda Swinton (esquerra) i Julianne Moore, a un fotograma de la pel·lícula Lhabitació del costat
Seven chances és una hilarant comèdia de 1925 en la qual Buster Keaton, per cobrar una herència, ha de trobar una xicota i s’hi ha de casar abans de fer vint-i-set anys. El termini s’acaba i Keaton està desesperat. Més de cinc-centes dones (que no són la dona amb qui es voldria casar) el persegueixen vestides de núvia per grans avingudes, carrers, muntanyes i camps de futbol americà. Segur que recorden les escenes quan mira de fer-se escàpol de la gernació femenina. Doncs bé, n’hi ha unes quantes, d’aquestes escenes, que surten al nou film d’Almodóvar, La habitación de al lado. Les dues protagonistes, estirades en un sofà, es passen tota una nit veient pel·lícules, una de les quals és la de Buster Keaton. Aquestes escenes són les millors del producte creat per Almodóvar. No pas les de les dues dones al sofà, sinó les de més de cinc-centes dones perseguint Keaton.
Menteixo. Hi ha una altra escena que encara és millor i que també apareix en l’últim Almodóvar. És la de l’habitació d’hotel on Gabriel Conroy observa com dorm la seva dona Gretta, mentre cau una nevada a Dublín i ell evoca els vius i els morts, mentre la neu cau "lànguidament" sobre el cementiri on jau enterrat Michael Furey, aquell adolescent enamorat de Gretta quan era jove. Sobre tots els vius i els morts. A The dead, John Huston aconsegueix anar més enllà de la il·lustració amb imatges del conte de Joyce a Dubliners’ L’eleva, el transporta a una altra dimensió, i ho fa sense estridències formals. Descriu la festa de la nit de Reis a casa de les ties de Gabriel amb una barreja de costumisme i melancolia i, en aquesta última escena, en la qual la neu és protagonista i antesala i decorat del final, Huston no filma mai de dins a fora (és a dir, no veiem mai quan neva des de la finestra), sinó de fora cap a dins (veiem com Gabriel contempla la nevada). Aquest detall formal, quasi imperceptible, ens parla no solament del descens impertorbable cap a la mort, sinó, i sobretot, de la desolació de Gabriel Conroy davant el no-res.
Bé, explico tot això per dir que és molt difícil, molt, parlar del viatge al país incert que no deixa tornar, més enllà de les seves fronteres, cap viatger. Ho van fer Bergman i Dreyer, per exemple, i no gaires més. I no ho ha fet Almodóvar. No ho aconsegueix malgrat dues actrius fenomenals (sense oblidar la breu, intensa, aparició de Vicky Luengo!), perquè no és capaç de transmetre res que no sigui l’estridència del minimalisme, el cansament visual que provoca la pulcritud més buida, l’artificiositat sense ànima. I ho entatxona, a més, amb ridícules, reiterades, referències culturals; amb discursos ridículs contra el canvi climàtic o l’extrema dreta (de vergonya aliena, per les obvietats i el progressisme fatu); amb una presumptuosa posada en escena. Només un detall: les dones –l’amiga i la moribunda, tan sofisticades– miren a través dels vidres com neva. Són més importants els flocs esteticistes de color rosa que no pas la sotragada íntima que el desenllaç imminent hauria de generar. Just a la inversa de Huston.
