Mazón en el reservat
Vaig sentir per la ràdio un valencià indignat cridant a la cara a Carlos Mazón. "Te’n vas anar a dinar. Nosaltres ens ofegàvem i tu estaves menjant. ¿Què feies menjant mentre es moria la gent?" No hi ha cap resposta satisfactòria per a aquesta pregunta, que ho qüestiona tot. Les prioritats de la política. Els privilegis dels polítics. La seva falta de connexió amb la realitat. La parafernàlia del poder, la mesquinesa de les petites coses, el pessebre. Cafè, copa i puro per als senyoros; sona molt segle XX. Una digestió llarga i pesada, la d’aquesta vetllada. Encara li repeteix el suculent companatge, al president de la Generalitat. Ningú ho entén, i ningú ho entendrà. El comú dels mortals ens aixequem de la taula a dos quarts de set de la tarda dos dies a l’any, si arriba. Nadal i Any Nou. Als restaurants ens treuen el got perquè s’ha d’establir la següent tanda o han de netejar, i el cafè dura un quart d’hora entre setmana perquè el nen surt de l’extraescolar. Però els que s’amaguen en els reservats perquè els creuen una prolongació de l’escó, demanen el bo i millor del menú i carreguen la minuta a l’erari públic, allarguen el cigaló per una mera qüestió d’estatus. ¿A tu quant et mesura la sobretaula? Quina mandra tornar al despatx. Els menjars i els cotxes oficials van amb el càrrec i són irrenunciables, passi el que passi. No són àpats de feina, menjar a papada de rei és feina. Menjar i no pagar amb la teva targeta, val la pena ficar-se en política només per aquesta dolça sensació. Cridar el cap de sala amb un malnom carinyós perquè porti el que ell ja sap, i decidir coses importants entre glop i glop de vi. Demà que la teva secretària parli amb la meva i ho posem en marxa.
Què devia menjar aquest home que s’aferra al càrrec com a la taula d’un nàufrag perquè el que li vindrà és molt pitjor, una dieta a pa i aigua. Ho sabrem en algun sumari, si ha agafat mania als escamarlans o al filet després de l’escabetxada de paisans que va poder evitar i no va evitar. Potser es va demanar una amanida, però ho dubto, amb més de tres hores de refrigeri en plena dana. Mazón va escollir un mal dia per quedar per dinar i resoldre un tripijoc intranscendent, a ell una alerta roja no li esguerraria el millor de la seva agenda. En els relats de la corrupció política, molts dels quals del PP de València, juntament amb pagaments milionaris, regals immobiliaris i comissions significatives es detallen banquets de pa sucat amb oli i tristes corbates. Les regalies del dia a dia, les prebendes que diferencien el capitost del pencaire de torn, amb la seva carmanyola o el seu bocata, i donen categoria.
Notícies relacionadesAutoconfinat
Els que no entenem de competències, dels racons de les comissions i d’altres tenim ben clar que a un president responsable que escolta una informació meteorològica aterridora se li tanca l’estómac i es demana una infusió. I es reuneix amb experts per prendre decisions. El president de València autoconfinat en un reservat elegant per a un dinar perfectament ajornable el dia negre en què tot es va espatllar encarna el pas previ a Donald Trump, que diu que el seu plat favorit és una hamburguesa amb patates, i que asseure’s a la taula és un costum decadent europeu, una pèrdua de temps. Populisme estomacal. Si tots els polítics són uns vividors i uns tripaires, que no passi el següent, que donin el sistema.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
