Partit Demòcrata: no tan malament

El pitjor és que els americans han votat qui va voler impedir el normal funcionament de les seves institucions democràtiques. Algunes causes ja s’han analitzat. Una inflació que ha danyat el poder adquisitiu, una immigració que ha semblat descontrolada i errors en els quals s’ha vist favoritisme cap a les minories, incloses les sexuals. Però no és cert –com predica el nou tòpic– que els demòcrates hagin tingut una gran debacle per trair les seves idees o als seus tradicionals votants treballadors.

¿Què ha passat? Tomb polític, sí, però sense terratrèmol en les preferències electorals. Cert, el 2016 Hillary Clinton va perdre al col·legi electoral, però va guanyar en vots. Ara Harris ha perdut també en vots populars. Però sense tsunami. Amb dades gairebé finals, Trump ha tingut 75,5 milions de vots, el 50,2%, contra els 72,3 de Harris, un 48,1%. Una diferència d’una mica més de 3 milions i del 2,1%. Trump ha augmentat vots en 48 dels 50 estats i els demòcrates han perdut, però amb el 48,1% dels vots contra només el 50,2%. I en alguns estats clau, Trump ha guanyat Harris, però el senador demòcrata (es renovava el terç del Senat) ha batut el republicà.

Han perdut per moltes causes, però n’hi ha tres –de rellevants– a les quals s’ha prestat poca atenció. Als EUA les primàries són fonamentals i el guanyador de cada partit conquereix un ampli suport. Harris no ha lluitat ni guanyat en cap primària i només ha fet campanya des de finals de juliol, quan Biden va llançar la tovallola. No ha fet primàries, ha tingut poc temps i –sense actiu propi– ha carregat amb el passiu de Biden.

A més, avui hi ha un difús malestar en totes les democràcies –pèrdua d’il·lusions i por del futur– que tendeix a fer votar contra els que ostenten el poder. A la Gran Bretanya, els conservadors han perdut davant els laboristes. A França, els centristes de Macron davant Le Pen i l’esquerra comandada per Mélenchon.

Als Estats Units, abans, Clinton i Obama (demòcrates) van governar vuit anys (dos mandats). Igual que el republicà George Bush fill. Per contra, ja el 2016 els demòcrates (president Obama, candidata Hilary Clinton) van perdre davant l’irruptor Trump que, contra pronòstic, va guanyar les primàries republicanes. Però el 2020 el ja gastat Biden va batre l’instal·lat Trump. I ara Trump s’ha pres la revenja davant Harris-Biden. ¿Hi ha tendència a acomiadar els que manen?

Finalment, la temptació aïllacionista d’un país-continent. Woodrow Wilson va ficar els Estats Units en la Primera Guerra Mundial per reordenar el món. Però Amèrica es va cansar i es va retirar d’Europa. A Franklin D. Roosevelt li va costar entrar en guerra contra Hitler i el Japó. Va ser el fet decisiu. I després Amèrica va evitar que els tancs russos arribessin a París com abans havien fet els alemanys. Va ser la gran època de l’internacionalisme. Amèrica garantia l’ordre mundial. Però la guerra del Vietnam, amb presidents demòcrates, les dues de l’Iraq, amb presidents republicans, i la retirada de l’Afganistan –sempre amb molts morts nord-americans– han generat cansament i frustració. Trump ven tornar a un aïllacionisme prepotent. "Tenim prou força per al que ens interessi, ¿per què enredar-nos en els embolics del món? ¡Si Europa té por de Putin, que pagui la seva defensa, què ens importa Ucraïna!".

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Kennedy i Reagan volien vèncer Lenin i l’URSS. Els neoconservadors de Bush fill, que l’Iraq fos una democràcia. Avui l’URSS no existeix, Trump no vol embolics amb Putin i "ja està clar que al Vietnam, a l’Iraq i a l’Afganistan ens vam equivocar". Hi ha cansament-desig de no tenir més morts i de retornar al dolç aïllacionisme. Trump ho ha venut i molts americans ho han comprat. ¿Podrà fer-ho sense costos més alts?

Els demòcrates han perdut. Segueixen amb molts vots. Ara els toca reconstruir-se.