La política com a pica-pica
En el món postfactual, només cal negar alguna cosa perquè no existeixi
D’un temps ençà, molts polítics de dreta i extrema dreta més que governar el que fan és organitzar pica-piques, aquestes trobades de canapès i vi que són celebracions de la improvisació i el companyonatge. D’aquestes on es diuen moltes estupideses com: "Uf!, qualitat de vida".
Per exemple, el 19 de desembre del 2021, Boris Johnson, el primer ministre despentinat que tant citava Homer com Peppa Pig, sortia al pas de les fotografies que mostraven festes de fins a 20 persones en ple confinament per la pandèmia (quan no et podies reunir amb més d’una). Ho feia de l’única manera possible, amb el negacionisme lingüístic: "It was not a party, it was just a cheese and wine gathering". Va dir això, que no eren festes, sinó reunions amb formatge i vi, si bé en les imatges abundaven brindis i balls. Va negar l’innegable, perquè s’estaven investigant fins a 16 esdeveniments socials celebrats al 10 de Downing Street i en altres edificis del Govern. Al marge d’ampolles i safates, van arribar a entrar màquines de karaoke i es va saber de festaires que van abandonar els pica-piques passades les quatre de la matinada.
Fa uns dies, Carlos Mazón seguia la mateixa estratègia per justificar aquesta versió sense públic de Cinco horas con Mario (on Mario va resultar ser Maribel) en les quals va estar absent de la gestió de la dana. Primer va dir que es va tractar d’un dinar de feina, tot i que una reunió de treball deixa empremta de carboni a l’agenda presidencial. Així que també va dir que era un àpat privat, però sonava pitjor. ¿Què podia dir? Era clar: dies després definia allò com "un pica-pica". "Una cosa ràpida", es va dir, "als voltants del Palau". Una cosa ràpida, que va durar unes tres hores. Una cosa així com el banquet d’Ulisses que, malgrat haver de tornar amb Penèlope després de L’Odissea, va estar un any de sobretaula als palaus de Circe.
El pica-pica va arribar fins i tot a França, en les eleccions entre Macron i la feixista Marine Le Pen. Molts usuaris es van animar a trolejar l’entrada espanyola de Viquipèdia de la República Francesa. Per exemple, sota la bandera, en l’apartat de lema, posaven: "Pgepagagué un sopar de pigca-pigca; en francès: llibertat, igualtat, fraternitat".
Aquesta idea m’hauria sigut útil en l’adolescència: "Oh, mama, no és el que sembla: no me n’he anat de farra, només hem organitzat un auster pícnic de calimotxo". I seria fins i tot graciosa si no fos pel que ara té de dramàtica.
El novel·lista anglès Jonathan Coe esmenta indirectament els pica-piques de Boris Johnson a la seva última novel·la, titulada Bournville. El personatge més emocionant és la matriarca de la família, que mor durant el confinament, així que el seu fill no pot assistir al funeral. Tots els personatges del llibre són ficticis, però quan llegia els capítols dedicats a ella resultava evident que allà hi havia una ferida personal. En els agraïments, Coe confirmava la meva sospita: "És un fidel retrat de la mort de la meva pròpia mare la matinada del 10 de juny del 2020". I: "Llavors, com milers de famílies arreu del país (i no com els ocupants del número 10 de Downing Street), ens limitàvem a seguir les normes".
No és necessari reproduir aquí el que va passar, la quantitat de vides perdudes, mentre Mazón celebrava el seu pica-pica, ni tampoc els acudits emprenyats respecte a aquest fet a les pancartes de les manifestacions valencianes.
Notícies relacionadesTot això té un alt valor metafòric. La seva manera de governar és semblant a la idea de pica-pica: una cosa improvisada, entre amigots, amb més alcohol que menjar, amb xerrameques frívoles i preparació nul·la.
Però és que tot això va més enllà de l’anècdota i té més a veure amb el món postfactual en el qual vivim, on només és necessari negar alguna cosa per pretendre que no existeixi. Hi ha negacionisme climàtic, sí. I hi ha també negacionisme tributari i de la necessitat d’un Estat fort. Hi ha negacionisme moral. I, per damunt de tot, hi ha un negacionisme lingüístic, que es limita a no anomenar una cosa pel seu nom per tal d’estalviar-te les seves responsabilitats. Tal com Faemino y Cansado deien, cigarro en mà, quan un dels dos deia que aquí no es podia fumar: "Però si això no és un cigarret".
