El buit del que ens falta

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

15 de novembre del 2024. 02:08

0 Comentaris

Vaig coincidir, fa uns dies, amb un poeta que, a més, és amic. Ens vam retrobar en una llibreria, després d’un temps, gairebé un any, sense veure’ns. Hi havíem acudit, convocats per la llibretera, amiga, igualment, per celebrar el seu dia, l’11 de novembre, i, també, la consecució d’un important premi, el Boixareu Ginesta al llibreter de l’any. Ja havia vesprejat, tot i que la llum encara perdurava, en aquell trànsit cap a la nit en el qual el cel és com la paleta del pintor que aspira a dibuixar-lo més com el sent que com el veu, amb els seus infinits i subjectius matisos. El meu amic, el poeta, havia vingut amb la seva filla, una nena de set anys que acaba de descobrir el plaer de la lectura i el gaudeix sense contenció, cada llibre, una troballa, una nova experiència, atresorada, viscuda, en aquesta vida encara per viure. Després de brindar, cervesa i vi blanc, per la salut de la llibreria, jo vaig afegir per la salut, en general, i perquè continuem així, com estem, res més. I ell, el meu amic, el poeta, em va mirar, a través de les ulleres, i em va respondre, tens raó, conformem-nos d’estar, així, com estem, continuar, amb aquesta vida, la que ja tenim. Jo anava amb una altra amiga, que de la vida en sap una estona, perquè l’ha viscut i llegit (en això segueix), que és com s’ha de fer, perquè així l’existència es duplica, no el temps, la seva intensitat. I ella, la meva altra amiga, va somriure i va dir aquell sens dubte seu que és una sentència més justa que algunes de les que es dicten diàriament. Llavors, el poeta va recordar una cosa que va dir un altre poeta, Premi Cervantes, en una entrevista, no recordava si amb motiu del guardó o una conversa perquè sí, de vegades són les millors. Amb més de noranta anys, molt viscuts i llegits, com la meva altra amiga, i a més bastant escrits, el poeta guardonat va assegurar que una de les coses més importants de la vida és saber acontentar-se. Així és, senyor Rafael, segurament va dir l’entrevistador, ja que aquest és el nom del Premi Cervantes, de cognom Cadenas, defensor de la poesia compromesa, ¿que n’hi ha una altra? "Que cada palabra lleve lo que dice. / Que sea como el temblor que la sostiene. / Que se mantenga como un latido". No va recitar, el meu amic, el poeta, aquests versos de l’altre poeta. Els vaig buscar jo a l’arribar a casa, aquella nit. Ho vaig fer perquè acostumo a fer-ho, això de recordar, al cap de les hores, retalls de converses, com aquella.