Trump: economia i antifeminisme

Trump encarna el perfil d’home de negocis fort i de rictus seriós que simbolitza el poder, la riquesa i l’èxit, una imatge associada amb qui millor pot gestionar l’economia. En contrast, Harris presenta un lideratge més empàtic, moderat i alegre, allunyat de la imatge tradicional del poder econòmic. Mary Beard ho expressa molt bé en el seu llibre Mujeres y poder: un manifiesto: "La imatge que tenim d’una persona poderosa encara és absolutament masculina. No tenim un model de dona poderosa que no s’assembli a un home, perquè la debilitat es percep com a femenina. Perquè les dones com a grup tinguin cabuda en les estructures de poder, cal redefinir aquest poder".

Però per transformar el poder, primer cal accedir-hi. Em preocupa que després de dos intents fallits (Clinton i Harris) els partits es tornin reticents a proposar dones candidates o que elles mateixes es descartin per por al fracàs. Kamala Harris ha estat un clar exemple de "penya-segat de vidre": dones que han estat seleccionades quan les organitzacions tenen dificultats i s’enfronten a una probabilitat de fracàs més alta que si haguessin estat seleccionades en condicions normals.

Si les dones abandonen la carrera política, es perdran dècades de progrés. El lideratge femení en empreses, economia i política és essencial per redefinir l’exercici del poder i construir una societat més justa, igualitària i pacífica. Aquestes líders, a més, tenen una gran influència sobre les joves en el moment que defineixen les seves aspiracions professionals. Mentrestant, les xarxes socials, sota el domini d’empresaris poderosos que defensen el sistema patriarcal, actuen com a contrapoder en la lluita feminista.

L’economia ha estat el segon pilar de la victòria de Trump. Les famílies pateixen una pèrdua de poder adquisitiu degut a la inflació. Tot i que la situació s’ha reconduït, amb una inflació del 2,4%, una taxa d’atur estabilitzada en el 4% i un creixement econòmic del 3% (quasi quatre vegades per sobre de l’europeu), no ha estat suficient perquè la ciutadania aprovi la gestió econòmica de l’actual administració.

Però els autèntics problemes de l’economia nord-americana no són el creixement del PIB o el mercat laboral, sinó l’elevadíssim deute públic (125% del PIB) i l’augment de les desigualtats socials. Les promeses de Trump no resoldran cap d’aquests dos problemes: més aviat els empitjoraran. Per una banda, l’augment d’aranzels provocarà una guerra comercial amb efectes inflacionaris. La intenció d’expulsar més de 8 milions d’immigrants sense papers tensionarà el mercat laboral i farà créixer els salaris i la inflació. Per altra banda, la baixada d’impostos, en especial als més rics, augmentarà el deute públic i les desigualtats. Per compensar la reducció d’ingressos, ha promès reduir la despesa pública en 2 bilions de dòlars, un objectiu difícil d’assolir sense posar en perill part del sistema assistencial. De fet, Trump ja ha anunciat que eliminarà l’Obamacare, cosa que no va poder fer en l’anterior mandat perquè no tenia majoria al Congrés.

Notícies relacionades

Tendències del Black Friday

Mazón es queda curt

El previsible deteriorament del dèficit públic fins a límits insostenibles i la pujada dels preus haurien de comportar un debilitament del dòlar. Però Trump confia precisament en el contrari: espera que amb la pujada d’aranzels es corregirà el dèficit comercial i això reforci la moneda nord-americana. Una estratègia arriscada.

Caldrà veure si les seves promeses es fan realitat. No és impossible que aquesta amenaça aranzelària sigui, en realitat, una maniobra de negociació, com ja va fer el 2018 amb la Xina, quan va iniciar una escalada aranzelària que va derivar, al final, en un acord per estabilitzar-los i augmentar les exportacions agrícoles estatunidenques. Trump és imprevisible, però cada cop menys. ¿S’imposarà finalment el seny?.