Correspondència
Ja no tenim qui ens escrigui
Revisa tu buzón, podrías estar afectado por el cártel de coches /
El 22 de març de 1967, Groucho Marx va respondre, tard, l’última carta que li havia enviat Woody Allen. Comença comentant-li que li han dit que està "decebut (o molest, o feliç, o ebri)" per la tardança en la resposta. I afegeix: "Ja saps, és clar, que enviar cartes no dona diners, tret que sigui una carta de crèdit acabada d’arribar de Suïssa, o de la màfia. […] No sé d’on treus tant de temps per a la correspondència".
Temps i diners. En tres frases, que a més anticipen una carta hilarant, Groucho ja assenyalava les dues monedes de canvi del nostre segle. Potser per això, seixanta anys després, la humanitat ja no s’escriu cartes i ha inventat les notes de veu. No tenim ni temps ni diners per regalar. Aquesta setmana he llegit un llibre deliciós basat precisament en cartes que podrien haver-se escrit els nostres pares en la seva joventut (Ara, i cada demà, Glòria Gasch, Editorial Empúries), i ens adonem que els que avui tenim més de quaranta anys hem viscut en la prehistòria, abans de la revolució tecnològica que ha protagonitzat la transformació més ràpida de la història de la humanitat (fins ara).
Notícies relacionadesSerem espècimens dignes d’estudi per haver viscut en dues èpoques, i potser s’estudiaran les cartes que encara conservem, un fragment físic d’un món que ja no existeix. Gent que feia un forat en el seu dia per pensar què volia dir al destinatari (pensar primer la frase, escriure-la després), fer que la lletra sortís bonica i sense faltes (perquè hi havia tanta informació en aquell gest!), doblegar amb cura, comprar el sobre i el segell, anar a la bústia i quedar-se amb les mans buides, literalment i emocionalment, quan la carta desapareixia per l’escletxa. No hi havia marxa enrere. Diuen que en aquesta generació s’escriurà l’última carta, tot i que no ho crec. Encara que molts ja ens hem rendit a la practicitat de les notes de veu, aquest nou hàbit recupera una mica l’esperit de la carta.
El 2024, escriure una carta és gairebé un acte anticapitalista: una pausa en un món que ens exigeix produir i avançar constantment. O cosa de rics en temps i diners. O sigui que, un cop més, es tracta del de sempre.
