Temperament tardoral
El novembre no s’acaba
¿Seria procedent reconèixer que una catàstrofe natural i una tragèdia humana són el que són i, encara que tot s’hagués fet bé, les riuades haurien sigut imparables?
Otoño, tiempo de bosques /
Els teòrics de la complexitat parlen molt de fases integradores i fases desintegradores. Això només pot significar que han detectat la vigència infausta d’una fase desintegradora en la qual tot se suma per restar, des de la gota freda i el barranc del Poio fins a la imprevisibilitat frenètica de Donald Trump, el desconcert sobre la nova Comissió Europea, la baixada general dels serveis socials, la immigració com a problema capital. La mala política es veu secundada per un periodisme en crisi, deteriorat.
Ens convé fabricar cotxes elèctrics o reobrir les centrals nuclears? No faríem bé de reconèixer que els canvis de sexe són més un risc crític que una oportunitat vital? Com poden exercir-se les competències centrals i les autonòmiques perquè no perjudiquin els contribuents? Seria procedent reconèixer que una catàstrofe natural i una tragèdia humana són el que són i, encara que tot s’hagués fet bé, les riuades haurien estat imparables? Quan arribarà el moment d’una regeneració de la política avui convertida en un "i tu més", el m’és igual i la irresponsabilitat tòxica?
Es fa molt llarg, el novembre del 2024. Dona per a molt i gairebé tot de baixa estofa. Alemanya hiberna fins a les pròximes eleccions, Errejón nega les denúncies, Begoña Gómez no respon i Núñez Feijóo s’ha fet un look sense ulleres. L’efígie de Teresa Ribera no es mantindrà indemne i és probable que hi hagi temps per contrastar el maldestre escrutini de candidats al Parlament Europeu amb vells usos del parlamentarisme arcaic, abans dels algorismes. Per a bé o per a mal, arriben decisius i s’ha d’estar a l’alçada dels temps o conformar-se amb la pràctica de la martingala i la traveta de pati d’escola. Mazón no té marge per remodelar la seva gestió com qui canvia el mobiliari d’Ikea per una versió vintage.
Notícies relacionadesEncaixa amb el temperament de la tardor que, com qui es topa amb un malson, hi hagi una alarma europea sobre la urgència de millorar en competitivitat, a la vegada que es busca sustentar una política de seguretat –és a dir, finançar defensa- que no justifiqui els desdenys de Trump. Això, com gairebé sempre, topa amb els mecanismes de presa de decisió i les sobiranies.
Amb memorable exactitud, Al Gore va dir el 2006 que, a causa de l’escalfament global, per a la Terra, el punt sense retorn seria el 2016. Fins i tot es va fer vegà. Qui sap si quan Pedro Sánchez diu que el canvi climàtic mata se sent inspirat per Gore o si intenta implicar el PP en els exabruptes negacionistes de Vox. Sigui com sigui que el PP intenti salvar el soldat Mazón és una missió d’alt risc polític i d’escassa consistència com a partit de govern. En política, no és el mateix ser llest que intel·ligent, actuar amb sentit de l’interès nacional o escombrar sota la catifa. Posats així, no deuen estar de mal averany el PP de València, el Partit Demòcrata als Estats Units i Teresa Ribera en el laberint de poder europeu.
