Vivenda: de les paraules als fets

Fins ara, les respostes ofertes pels diferents governs han oscil·lat entre les promeses sense contingut i les propostes regulatòries de molt dubtosa efectivitat: des de fracassos sense pal·liatius com la reserva obligatòria d’un 30% de vivenda assequible en les noves promocions a Barcelona fins a la limitació dels preus de lloguer en zones de Catalunya que en el millor dels casos en podria haver frenat l’ascens, al cost d’haver reduït l’oferta disponible. En general, iniciatives que més enllà dels anuncis no comprometen gaire les administracions en termes d’esforç financer i gestió intel·ligent. En l’horitzó immediat s’han plantejant polítiques molt més àmplies (com les anunciades pel Govern de la Generalitat, però encara necessitades de suport pressupostari), però també d’altres que reincideixen en intents basats més en la regulació o restricció que en estímuls realistes. Però com intentem reflectir avui a les nostres pàgines, les dificultats d’accés a la vivenda responen a múltiples factors, afecten col·lectius diferents i no poden rebre sinó respostes i solucions diverses.

En primera instància cal distingir entre la necessitat de creació d’un parc de vivenda social per a col·lectius vulnerables, en els quals el protagonisme de l’esforç públic (però també del tercer sector) és indiscutible, i la necessitat d’augmentar la disponibilitat de vivenda assequible per a cada nivell d’ingressos. Una oferta que només pot arribar a través de la concertació publicoprivada, amb disponibilitat de terreny construïble i la creació d’estímuls que facin atractiva la inversió en condició de rendibilitat raonables per als promotors.

Fins i tot les projeccions raonablement optimistes sobre l’esforç que Espanya pot dedicar a posar-se a l’altura dels països que tenen dècades acumulades de polítiques de vivenda assequible encertades ens indiquen que caldrien uns 20 anys d’esforç continuat. Un objectiu inassequible sense la concertació, també, de totes les forces amb vocació de govern a curt, mitjà o llarg termini. De convertir realment les prioritats dels ciutadans (la vivenda i moltes més) en les prioritats de la política real, i fer-ho sense explicacions simplistes ni solucions màgiques, dependrà no només la solució a les dificultats específiques de centenars de milers de persones. També la credibilitat de la cosa pública. De la política, dels mitjans i de les empreses socialment responsables. Fer el contrari només porta a una fallida de confiança de conseqüències gens desitjables.