Falten diners per al que és important

Allà estan ara reunits gairebé 200 països per veure com mirar de frenar l’escalfament global i així complir l’objectiu fixat a París el 2015 de no sobrepassar a finals de segle els dos graus d’augment sobre la temperatura existent abans de l’era industrial. No és fàcil, perquè al pas que anem gairebé arribarem als tres graus i perquè ja aquest any sobrepassem el grau i mig segons l’Organització Meteorològica Mundial, que, no obstant, no ho reconeixerà oficialment fins que anys posteriors confirmin la tendència. Únicament amb un any no n’hi ha prou.

L’objectiu d’aquesta cimera és aconseguir diners per ajudar els països més pobres a mitigar els problemes que els crea l’escalfament global i animar-los a industrialitzar-se amb sistemes menys contaminants que el carbó o el petroli que hem utilitzat els que ja ens hem desenvolupat. Tampoc serà tasca fàcil, perquè el 2009 ens vam comprometre a donar-los 100.000 milions de dòlars anuals i només es va arribar a la xifra l’any passat. Els països pobres diuen que això és una misèria, que necessiten no menys d’un bilió (amb b) a l’any, i no sembla que els rics estiguin disposats a gratar-se la butxaca fins aquest punt i menys quan la Xina es nega a obrir la bossa i quan acaba d’arribar a la Casa Blanca un negacionista com Donald Trump, que diu que això de l’escalfament global és un enganyabadocs. Trump afavorirà l’obertura de nous pous de petroli i disminuirà les ajudes a les energies menys contaminants. Durant el seu primer mandat es va retirar de l’Acord de París i és probable que torni a fer-ho.

Notícies relacionades

Mateixa feina, mateix sou

El fang que no para

La presència a Bakú del senyor Pedro Sánchez no ha aconseguit evitar que aquesta cimera sigui molt deslluïda, perquè no assisteixen els líders dels principals països contaminants, com la Xina, els Estats Units o l’Índia, i tampoc ho fan altres de tan importants com el Brasil, el Japó, França o Alemanya, cosa que garanteix que no prendran decisions importants, malgrat la creixent consciència mundial que es necessiten retallades dràstiques en les emissions de CO2 a l’atmosfera. Europa fa els deures, però un repte global d’aquesta categoria requereix una resposta global i nosaltres, per molt esforç que fem, només contaminem el 9% i amb aquest percentatge no podem revertir una tendència que requereix l’esforç conjunt de tot el planeta.

Les perspectives no són bones: d’una banda, la presidència de Trump no ajudarà a rebaixar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i de l’altra, els últims desenvolupaments de la intel·ligència artificial exigeixen molta aigua i moltíssima electricitat que s’ha de produir amb fort impacte sobre l’escalfament global que, no s’ha d’oblidar, també mata. Es calcula que l’any passat no menys de 300.000 persones van morir per fam, sequera extrema, inundacions (Nigèria), incendis (Califòrnia), huracans i tornados (Cuba), etcètera, sense oblidar que la pujada de les aigües dels oceans amenaça estats insulars com l’arxipèlag Marshall. Pel que fa a nosaltres, la recent dana ha matat 215 persones en un clar exemple d’un fenomen meteorològic extrem que tendirà a repetir-se amb un Mediterrani dos graus més calent del normal en aquesta època de l’any. Només per això val la pena posar diners sobre la taula de Bakú, perquè no fer-ho mata i, a més, perquè no fer res ara ens sortirà moltíssim més car a mitjà termini.