El fang que no para
El fang que no para
"Jo crec que estan amagant morts". Ho va dir com si no volgués, suposo que esperant complicitat. Però va fer llufa perquè es va emportar una esquitxada de ca l’ample enmig de la muntanya, que és on érem. És un paio molt sa, fa temps que el conec i hi ha confiança; d’uns trenta anys, bomber forestal a l’estiu i amb feines agrícoles la resta de l’any.
"¿Per què dius això?", li vaig demanar.
"És el que he sentit per allà..."
Notícies relacionades"¿I per què creus que algú voldria amagar cadàvers de la riuada? ¿Quin motiu tindria? ¿Com ho faria? ¿No dirien res les seves famílies?".
Reconec que el vaig aclaparar una mica, no per cap mèrit meu sinó per la feblesa del seu plantejament. Que és una cosa que sol passar quan algú intenta, per ignorància o per mala bava, propagar una bola i l’ha de defensar cara a cara: que perd per golejada. A les xarxes és una altra cosa, ja ho sé. Però crec, sincerament, que l’activisme presencial és una alternativa correcta per combatre la gran plaga de la desinformació. Encara que això obligui a picar pedra; un a un, cas a cas, bola rere bola. A les xarxes, qui tingui ganes de rock-and-roll; als mitjans, per dignitat professional; amb amics i familiars, per vergonya torera; amb els veïns... No es tracta de cap apostolat moral; és un exercici de supervivència cívica. Perquè l’altre dia Víctor Sampedro, catedràtic de Comunicació Política, va explicar que ja vivim en una pseudocràcia, "el règim en què governa qui més i millor menteix perquè ens converteix en viralitzadors de la seva mentida [pseudo en grec]. Fins i tot si responem amb indignació, sarcasme o ira. També així escampem el llot que ens encega". I tenim Trump, a punt per tornar a la Casa Blanca, com a exemple superlatiu per confirmar-ho. A Espanya encara no hem arribat a aquest punt, però, a més de l’epidèmia de notícies falses, fa massa anys que sembrem la llavor de la negació de l’adversari. I sí, sé que la (ultra)dreta i les seves terminals porten avantatge a l’hora de repartir responsabilitats, però això ens concerneix a tots. El fang de València segueix –i seguirà– sent-hi per recordar-ho.
