La intel·ligència artificial no sap nedar
Els narradors tenim una responsabilitat: no perdre les nostres virtuts humanes
Dia sí dia no vaig a nedar. No hi ha múscul del cos que no se’m mobilitzi. Quan arriba el fred fa mandra. ¿Qui vol treure’s l’abric per saltar a l’aigua? És antinatural. Però després... ai després. Quin benestar. L’estat meditatiu de la repetició dels llargs, l’aigua sostenint-nos, pressionant de l’empenya al clatell en un suau massatge continuat. ¿Quant fa que algú no ens bressola així? Després a la dutxa les endorfines es despleguen. La pujada de benestar dura unes quantes hores. La vida es veu d’un altre color, plena de possibilitats, menys aspra. Punyetera ment. Ets més química del que t’agrada reconèixer. Entre llarg i llarg se m’acut: segur que existeix un medicament que em podria inundar d’aquest mateix plaer físic i mental sense haver-me de mullar ni esforçar. Però ¿seria el mateix? I, sobretot, ¿voldria arribar al benestar d’aquesta manera? No, em responc taxativament: al cap i a la fi, soc cos. Un cos real, tangible, comptable.
Una cosa semblant em passa amb la IA generativa. La faig servir de tant en tant, però ¿voldria fer-ho sempre i per a tot? ¿Per redactar aquest article? Potser fins i tot quedaria millor sense tant meandre de pensament, que fins que no arribo al final no sé què pretenc explicar. Però ¿ho vull? No. Em sentiria incòmoda, un frau. ¿Per què? Si diuen que no és més que una eina, que la que mano soc jo. Perquè seria un tràmit pobre, perquè no m’alimentaria ni l’esperit ni l’anatomia, que és per al que escric de debò.
Els narradors ens dediquem a escriure estrictament per aquest plaer, el de fer contacte amb una part habitualment inaccessible de nosaltres mateixos i compartir-la amb aquesta altra part inaccessible dels altres, els lectors o espectadors. Hi perdo més que hi guanyo, si me’n privo, per molt que un sistema amb tota la informació de la biblioteca d’Alexandria i el domini de la gramàtica d’un Cervantes m’ajudi a fer-ho més ràpid i, fins i tot, més bé. Perquè el meu cervell, com els meus braços i les meves cames al nedar, també és cos. L’exercici d’imaginar i elaborar experiències per relatar-les a d’altres té capacitat de mobilització física, segrega substàncies que em fan sentir bé. Però no només això.
La meva identitat, el meu autoconcepte, el meu lloc i la meva relació amb el món depenen d’aquest ofici. Soc afortunada. No tothom pot dir el mateix. La meva feina és significativa per a mi. Reuneix els tres requisits que Katie Bailey, investigadora del King’s College de Londres, considera imprescindibles perquè ens sentim connectats amb una ocupació: contribueixo a una cosa que m’importa; rebo un retorn positiu d’aquells amb qui interactuo; em fa sentir eficaç, capacitada. Això em dota d’una cosa necessària per a l’ésser humà: dignitat. Escriure per a vostès amb les meves mans i el meu cap em reconcilia amb un sentit propi de vàlua i amb una percepció externa de pertinença, és a dir, amb la sensació que no soc substituïble. Per això aquestes paraules han de néixer d’una cosa genuïna, viscuda, sigui encertada o no, sense mediacions ni còpies.
No renego de la IA, seria absurd. ¿Com hauria de prescindir d’una professora particular pacient i comprensiva que em guia per matèries en què no soc docta, que analitza i organitza documentació? Aquest és un altre perill, la seva retòrica amable, captivadora. Que bé que imita un interlocutor humà, que fàcil que és confondre’s, que temptador que resulta pensar que un algoritme, un conjunt ordenat i finit d’operacions matemàtiques, és un ésser espiritual, potser sense cos, però d’alguna manera humà.
Els límits són necessaris, jurídics, ètics, morals. I personals. Com a notaris de l’invisible, els narradors tenim una responsabilitat: no perdre les nostres virtuts humanes. La IA no sap nedar, no té cos, i aquest és el seu enorme avantatge. Infatigable (sempre que hi hagi electricitat) abarateix costos, escurça processos, redueix riscos i promet superèxits. Cal preparar-se per al que pugui venir. En el pitjor dels casos, si les empreses que gestionen la cultura decidissin substituir-nos per relats generats per IA, els narradors (com van fer els pintors del XIX amb l’adveniment de la fotografia i el cine) trobaríem una nova manera d’explicar històries i reivindicar allò que defensava el pedagog i escriptor Gianni Rodari: tots els usos de la fantasia per a tothom, no perquè tots siguin artistes, sinó perquè cap sigui esclau.
