Sense successor de Convergència
Sense successor de Convergència
Es compleixen 50 anys de la reunió clandestina feta a Montserrat que va donar lloc al naixement de CDC. Hi van participar persones vinculades a Jordi Pujol des de l’etapa del Fer País a Miquel Roca, al bisbe Joan Carrera i també a UDC, el vell partit de l’etapa republicana. El propòsit de la trobada era començar a articular una opció política d’estricta obediència catalana i ampli espectre ideològic en el qual els seus els límits fossin el marxisme i el franquisme.
Ni des del punt de vista organitzatiu ni electoral els seus inicis van ser especialment encoratjadors. Va patir la deserció de Unió que va preferir sumar-se a l’aventura d’UCD, i la del pallachisme, que després de la mort del seu inspirador, Josep Pallach, i havent-se presentat a les primeres eleccions democràtiques en el Pacte Democràtic per Catalunya, la coalició catalanista impulsada per CDC, va preferir incorporar-se al procés d’unitat socialista que va culminar en la fundació del PSC. Aquesta coalició va quedar en quart lloc i ni tan sols la coalició amb Unió –a qui encara li havia anat pitjor– que va donar lloc el 1978 a Convergència i Unió, li va permetre millorar les seves expectatives ni en les eleccions generals ni en les municipals de 1979. No obstant, aquest espai va aconseguir arrogar-se la representació dels interessos de Catalunya a través del grup parlamentari de la Minoria Catalana, una representació que es va veure amplificada per la presència de Miquel Roca en la ponència constitucional i que es va consagrar gràcies a la victòria de CiU en les primeres eleccions autonòmiques, que va permetre a Pujol convertir-se en president de la Generalitat. A partir d’aquell moment es van succeir les victòries de la coalició, que va governar Catalunya fins al 2003 i es va convertir en un soci preferent dels partits d’àmbit no estatal, aconseguint llaurar-se una reputació com a representant no només dels interessos catalans sinó del món econòmic en general, una reputació que es va mantenir fins i tot quan va perdre la Generalitat el 2003 i també quan la va recuperar el 2010.
Però la mutació independentista, els escàndols de corrupció i la confessió de Jordi Pujol com a evasor fiscal van desencadenar la desaparició del partit, poc després de complir 40 anys, i la seva transformació al PDECat, que no va ser capaç de sobreviure al tsunami del procés i a l’emergència de JuntsxCat. I des d’aleshores ningú ha sigut capaç de recollir íntegrament el testimoni de CDC. Organitzativament, hi ha hagut diversos intents i tots han fracassat i ni tan sols JuntsxCat ha aconseguit assumir aquest paper. Els passius del procés encara li pesen massa, no és capaç d’erigir-se en representant dels catalans ja que només sembla adreçar-se als independentistes, i encara desperta recels entre molts sectors econòmics. L’orfandat ha portat molts catalans a refugiar-se en el PSC, Salvador Illa ha format un Govern d’àmplies fronteres i sembla comptar amb la confiança dels interessos empresarials. No obstant, el PSC continua sense ser percebut, ni tan sols per part del PSOE, com el veritable interlocutor dels catalans. Pel que sembla l’obediència és una variable que encara pesa.
