Després del procés
Artur Mas surt de la paperera
Si torna Artur Mas és que torna Convergència, però ¿com casarà Junts aquest neopujolisme amb l’unilateralisme de Puigdemont?
El expresident de la Generalitat, Artur Mas. /
El 10 de gener del 2016, fa gairebé nou anys, la CUP va enviar oficialment Artur Mas "a la paperera de la història". La cèlebre expressió, pocs ho recorden, la va pronunciar Benet Salellas, que curiosament també va acabar a la mateixa paperera, retirant-se un temps després de la política activa. El cert és que en aquesta última dècada desenes de polítics rellevants han sigut llançats a aquest gran container, conseqüència de la inassumible combustió política a Catalunya en els últims anys.
A partir del dia que va ser sentenciat per la CUP, Artur Mas va iniciar una de les travessies del desert més dures i desagraïdes que es recorden. Marginat pel seu successor Carles Puigdemont, va passar la tempesta del 2017 refugiat en un d’aquests artefactes ja oblidats del procés anomenat PDECat, des del qual va quedar sa i estalvi de tots els unilateralismes i embogiments diversos de molts dels seus companys ideològics. Parlava poc, però sempre per allunyar-se de qualsevol estratègia rupturista, i va haver d’aguantar no pocs linxaments dels seus correligionaris, que en un temps rècord havien passat d’idolatrar-lo a menysprear-lo. Aquell incert PDECat es va dissoldre com un terròs de sucre i Mas es va posar discretament de perfil mentre Puigdemont i una gran part de l’independentisme, a cop de proclames històriques, s’anaven cremant al foc cruel de les promeses impossibles.
Amb el PSOE ja en el poder i amb Junts entregat a figures com Laura Borràs, Mas va utilitzar el silenci per rearmar-se lentament, i el vent dels temps va començar a bufar a favor dels moderats com ell.
Les últimes eleccions catalanes van acabar d’aplanar-li el camí: Esquerra es va desplomar, la tornada de Puigdemont va fracassar i la victòria del PSC va deixar el procés definitivament a la via morta. Des d’aleshores, Artur Mas ha anat apujant el volum de les seves intervencions, i fa uns dies, amb les caretes ja tretes, va dir sense despentinar-se que "són els catalans els que han decidit que la independència passi a un segon pla" per confirmar que el pròxim congrés de Junts "suposa la recuperació de l’antic espai de Convergència".
Navegar entre dues aigües
Cert, aquests rampells pragmàtics no havien impedit a Artur Mas desfilar entusiasmat al costat de l’unilateralista Puigdemont el passat 8 d’agost, moments abans del ja cèlebre truc de màgia. Però ja sabem que l’art de navegar entre dues aigües antagòniques és de fet una cosa molt pròpia de Convergència, un partit que mai va tenir més ideologia que la de mantenir-se en el poder. I és que si Artur Mas ha tornat de la paperera a la qual va ser llançat és que efectivament Convergència ha tornat. ¿Com diantres casa aquest descarat retorn al pujolisme amb les proclames rupturistes de Waterloo? Misteris convergents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
