60è aniversari
No esborrin la història de CCOO
Manifesta i ‘El 47’ oculten el pes del sindicat en la història
Des de Tucídides fins a Stalin, la història ha patit el furor dels que s’han entossudit a reescriure-la. Tucídides ho va fer amb les guerres del Peloponès. Obsessionat per Trotski, Stalin el va esborrar literalment de les fotos de la Revolució russa. Una cosa semblant passa entre nosaltres, amb una tendència puixant a reescriure la història del franquisme i la Transició. Tot és més subtil, ningú manipula negatius, i és possible fins i tot que la intervenció de vegades no sigui deliberada, però es dona. La polèmica va sorgir recentment amb la pel·lícula El 47, dirigida per Marcel Barrena, que narra magistralment la determinació de Manuel Vital, un veí de Torre Baró, de fer arribar l’autobús municipal que conduïa fins al seu barri. El film és extraordinari, emotiu, però no esmenta en cap moment la filiació sindical i política de Vital. No soc dels que creuen que una pel·lícula hagi de servir per a la propaganda o la pedagogia. No obstant, hi ha recursos subtils per recordar-ne millor el context. Un de cada quatre veïns de Torre Baró va votar el PSUC (partit en el qual militava Vital) en les primeres eleccions. En alguna cosa degué influir aquesta circumstància en el que va passar, com tampoc degué ser aliena a la gesta l’afiliació de Vital a Comissions Obreres, que tampoc esmenta la pel·lícula.
La Manifesta, un altre esdeveniment cultural de relleu, ha tornat a suggerir aquesta tendència a passar el raspall a la història, perquè encaixi millor en el pensament dominant. Em refereixo a l’exposició on es relata la lluita dels obrers del que llavors era la Tèrmica del Besòs i les seves famílies per aconseguir millores salarials i reduir l’impacte de la fàbrica a l’aire dels barris limítrofs. Un dels plafons està dedicat a la mort de Manuel Fernández Márquez, obrer de la central que va caure abatut per la policia per demanar una jornada de 40 hores setmanals i augment de sou. La història tràgica de la seva mort –que vaig cobrir com a periodista– està ben explicada, res s’ha d’objectar, però el mateix alè lleuger ha tornat a emportar-se gairebé del tot, de les fotos i els cartells, la condició de militant de Comissions Obreres que tenia Márquez.
Notícies relacionadesAvui es compleixen 60 anys de la fundació de CCOO a Catalunya. Jo era llavors un adolescent, però per coses de la vida un amic em va portar a la parròquia de Sant Medir, on tenia lloc l’assemblea constitutiva, clandestina, per descomptat. Per a un estudiant com jo, res indicava que hi hagués semblant moguda entre treballadors d’algunes fàbriques, en aquella Barcelona somorta de 1964.
Em va produir un impacte inesborrable i un cangueli inesperat perquè eren temps difícils. Manuel Vázquez Montalbán acabava de sortir de la presó per cantar Asturias, patria querida, i a Jordi Pujol, empresonat per cantar el Virolai, l’havien indultat una mica abans. Ser de CCOO li podia costar a un la llibertat. A Márquez li va costar la vida. Aquesta és la veritat completa. ¿Quina necessitat hi ha d’amputar-la? Llevat que es pretengui reescriure la història de Catalunya.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
