L’error convergent
La desaparició de CDC va deixar orfes molts catalans
La celebració dels 50 anys de la història de Convergència ha provocat moltes reflexions sobre la conveniència de la desaparició de CDC. El resum del reportatge fet per Carlota Camps, després d’entrevistar nou dirigents o exdirigents d’aquella formació, no deixava lloc al dubte: set concloïen que va ser un error, i van ser Josep Rull i Jordi Turull els que no van donar una resposta clara.
La crisi per corrupció convergent no ha sigut l’única que ha suportat un partit a Espanya. Aquest detall no es va posar en valor en el seu moment, pot ser que pel mastegot social que va suposar l’anunci de Jordi Pujol sobre el llegat de l’avi o pel pes que ja tenien totes les notícies d’aquells dies. El cert és que el PSOE va superar les seves crisis amb Filesa, amb els GAL, amb Luis Roldán, Rafael Vera i José Barrionuevo i el PP va fer, o segueix fent, el mateix amb la Gürtel, Luis Bárcenas, Eduardo Zaplana i Jaume Camps. Són algunes de les profundes crisis desestabilitzadores que s’han vist obligats a gestionar els dos partits més importants del país. Convergència també ho hauria pogut fer. El seu problema va estar concentrat en el sentit messiànic al líder.
Aquell escàndol va deixar orfes molts catalans, des del punt de vista polític. Em refereixo a aquells que militen en un ADN convergent per damunt de tot. Ser convergent no era només militar o ser simpatitzant d’un partit. Era molt més. Significava tenir un sentit de pàtria, identificació amb la terra, ocupació metafísica amb l’espai, amb la història, amb la llengua, amb les tradicions i tot de manera profunda. Una identificació amb els records dels avis, connectats amb la frustració dels fills que van viure la dictadura. Tota aquesta força oculta és la que va saber activar Jordi Pujol a Montserrat fa 50 anys en un espai que, molt al principi, superava el sentit ideològic d’esquerra o dreta, encarrilant el seu projecte en una convergència patriòtica. D’aquí el nom.
Notícies relacionadesAquesta amalgama àurica podria haver superat les corrupteles dels fills de Pujol i l’estil recaptatori imposat per construir un partit potent i consolidat. Allò que va denunciar Pasqual Maragall en seu parlamentària dirigint-se a Artur Mas i assenyalant-li "el problema del 3%".
Ara es farien mems amb aquell moment i amb la frase. El cert és que va obrir una capsa de Pandora que es mantenia oculta a ulls del votant. Aquell moment, i la deriva posterior del nacionalisme català cap a un projecte suposadament independentista, van acabar de destruir la consolidació d’una idea política que és, en realitat, el més difícil d’armar. L’argument dels dirigents de llavors ara es redueix a dir que si haguessin sabut de la coneguda com a operació Catalunya, Convergència no s’hauria dissolt. Però tal operació no va existir com a tal o, en tot cas, estava dirigida per inoperants. La demostració va ser l’exitosa presentació de les urnes de l’1-O en un centre de premsa muntat per Jaume Roures. I això va ser tres anys més tard de la carta de Pujol a la societat. Un error que continuen pagant.
