Dilemes
A l’hora del berenar
En una inesperada i desafortunada jugada del destí, la meva filla va llençar el berenar a les escombraries, i la vam enxampar. Cap nen pensa que vindrà algú per darrere a burxar en la brossa i destapar el seu pla mestre, suposo. Gairebé vaig sentir terror al veure la cara desencaixada de l’Helena al contemplar com la seva mare es presentava al saló i preguntava amb els ulls gairebé fora de lloc: "¿Què és això?". Ni tan sols va aconseguir fer el gest de no saber de què li estaven parlant.
Fer o no fer una cosa és un dubte que es presenta de manera incessant. En el seu afany per complir amb cert destí, les decisions incòmodes et persegueixen. Es comporten com un contratemps imprevist. I no pots evitar-les. T’agradi o no, no s’aparten, llevat que hi facis alguna cosa. Entre menjar l’entrepà de pamplonica i desfer-se’n, perquè semblés que se l’havia menjat, l’Helena va triar la segona opció. Ves a saber quantes voltes va donar al dilema. O potser cap, ja que de vegades les decisions apareixen sense més ni més i es conclouen sense pensar-hi. El procés és gairebé sempre el mateix: no saps què fer, i després ho fas, sigui el que sigui. No hi ha garanties que sortirà bé. Tot i que les escombraries, per al cas de la meva filla, són una cosa que sol mantenir a distància fins i tot els curiosos.
No haver de prendre decisions atribolades, que no saps on et portaran, faria del món un lloc perfecte. Però aquest és un somni per a tontos. No sol passar. Sempre hauràs de fer alguna cosa tot i que sigui amb el teu berenar. El món és com és, i no hi ha més sortida que fer-nos responsables de les incomoditats que ens corresponguin al viure-hi.
Notícies relacionadesConflictes que no es resolguin sols
Què fer amb l’entrepà, que no sigui menjar-se’l, ni dir als teus pares que no en vols més, és només una disjuntiva de les moltes que t’esperen a la porta, com mosques. És increïble que existeixin conflictes que no es resolguin sols. En la teva vida hi haurà un munt de moments en què no tindràs clares les teves decisions, i patiràs per això, li vaig explicar a l’Helena. "Mentre no siguis independent, facis el que facis pregunta’t primer: ‘¿Què em passarà si se n’assabenten els meus pares?’".
