Dos mesos més de suport a Ucraïna

Les escomeses devastadores de Rússia de l’última setmana, la creixent dificultat d’Ucraïna per retenir els mil quilòmetres quadrats conquerits a l’agost a l’óblast de Kursk i la immediata incorporació de 10.000 soldats nord-coreans a primera línia de l’Exèrcit rus expliquen en part la decisió de Biden. Però tan important com aquests factors ho és la determinació de la Casa Blanca, després de la derrota electoral demòcrata, de dificultar Donald Trump una gestió de la invasió que obligui Ucraïna a acceptar la mutilació d’una part del seu territori i la Unió Europea, a carregar amb el fet consumat que Rússia tindrà les mans lliures per immiscir-se en els seus afers. És clar que a ningú se li escapa que Trump tindrà prou poders per invalidar allò decidit per Biden quan ocupi la Casa Blanca.

Aquestes poderoses raons no poden ocultar, no obstant, els riscos inherents a l’autorització de Biden i al camí que poden seguir França, el Regne Unit i Alemanya, que, a imitació dels Estats Units, han subministrat a Ucraïna míssils de llarg abast amb la condició que no els utilitzi contra territori rus. El debat no és nou, es va plantejar en termes semblants quan els socis de l’OTAN van decidir entregar a Ucraïna tancs d’última generació i caces, però ara adquireix una nova dimensió perquè l’entorn més radical del Kremlin afirma que l’ús de míssils de llarg abast només és possible amb la implicació directa en la guerra d’efectius occidentals.

Alhora, la intervenció de Joe Biden en el G20 instant a defensar la sobirania ucraïnesa resulta més que rellevant en un fòrum en què no són pocs –en especial, el sud global– els que veuen la guerra d’Ucraïna com una crisi allunyada dels seus interessos i defugen que qualsevol sortida que suposi una claudicació davant l’agressió russa causarà greu dany al dret internacional. És aquest un problema futur que no revela gaire cosa a Trump, paladí de l’aïllacionisme i adversari del multilateralisme, però que ha de preocupar els que aspiren a unes relacions pacífiques i planificades entre els estats. És justament el contrari a aquests principis agredir un Estat sobirà amb fronteres precises, reconegut per les Nacions Unides, i dir després que Biden "llança llenya al foc", com ha fet Vladímir Putin, que és qui el va calar.