Terrorisme emocional

No va de drogues, ni tan sol va d’alcohol. Va d’acceptar els teus pares, que en la majoria dels casos han tingut una educació emocional nul·la. En un moment de catarsi, el protagonista anomena el seu pare "terrorista emocional". I efectivament, els faig un petit espòiler, ho és. Però ell no ho ha escollit, ni la majoria dels pares d’aquesta generació. A molts, la societat els va obligar a casar-se, a tenir fills, a estudiar si podien i a buscar-se una feina per a tota la vida. I, sobretot, a aguantar. A aguantar tot el que vingui, perquè la vida és dura i perquè cal sacrificar-se.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després arribem nosaltres, els fills dels terroristes emocionals. Éssers fràgils, que es trenquen amb facilitat. Egocèntrics i narcisistes en molts casos. Conviuen amb l’ansietat i la teràpia. Es qüestionen a fons, desentranyant cada detall del seu ésser. I sovint s’enfronten al seu nen interior, greument ferit, segurament perquè ha sigut o profundament maltractat o exageradament sobreprotegit. En els dos casos, el nen rep dels seus pares la claríssima notificació que és un complet inútil. Això el fa buscar la felicitat a qualsevol preu. Distreure’s, no pensar tant i intentar seguir endavant. Però hi ha una enorme pressió que no el deixa viure: aquests progenitors exigint una maleïda perfecció que trenquen el nen per dins sense deixar de buscar la seva aprovació.

Els nostres pares són uns terroristes emocionals i nosaltres uns addictes emocionals. Però de tot se surt, i al final no queda cap altre remei que agafar el nen interior, treure-li el volant i dir-li molt seriosament: "Ara condueixo jo". A això se li diu madurar.