Uns criteris fiscals clars i objectius

Però com que aquests semblen ser els elements amb els quals el Govern central ha de teixir un pacte fiscal perquè pugui ser aprovat, seria bo que l’Executiu tingués clara la importància que la política en matèria d’impostos ha de ser precisa, inequívoca i segura, abans d’embardissar-se en negociacions que desemboquen en anàrquiques sessions com la citada i que pot repetir-se demà en el ple de la Cambra baixa. Perquè més enllà de la imatge de desordre que traslladen aquestes baralles entre partits hi ha el fet cert que els ciutadans i les empreses requereixen conèixer amb precisió quant han de pagar a l’Estat per la seva fiscalitat, quan ho han de fer i fins i tot per què, sense que aquests criteris estiguin sotmesos a un continu vaivé. Altrament es podria incórrer en una situació d’inseguretat jurídica que pot perjudicar no només els contribuents sinó també les mateixes arques de l’Estat. No és convenient, per tant, que les negociacions deixin fissures que encoratgin sospites que el disseny impositiu es fa a la carta, en funció de les exigències de cada partit del qual es requereix el suport i, menys encara, que sembli que respon a l’interès d’empreses o de sectors concrets. Aquesta partida que s’està jugant a tantes mans no pot tenir un resultat clar si el Govern central la juga amb promeses a tort i a dret que a més no té cap garantia de poder complir quan se sotmetin a una votació parlamentària.

A l’Executiu li urgeix aprovar la reforma fiscal perquè d’aquesta en depèn complir el mandat de la UE d’establir un gravamen mínim del 15% a les multinacionals, de la seva validació posterior a Brussel·les en dependrà el desemborsament a Espanya de 7.200 milions, el cinquè pagament dels fons Next Generation. Però és que a més Hisenda necessita incrementar els seus ingressos per complir els objectius de dèficit que li exigeix també la UE. D’aquí ve l’interès governamental a mantenir els impostos a la banca, a les energètiques si pogués, o d’augmentar-los a les rendes de capital altes o a les socimis. No obstant, en temps de debilitat parlamentària, la serenitat i la claredat d’idees són les millors conselleres per evitar un acord matusser.