Twitter era una cerveseria de Múnic

Els bars poden ser família d’adopció, terapeuta gratuït (on exposar les misèries íntimes), teatre improvisat (per conèixer nous personatges) i parlament alternatiu (en el qual debatre els problemes col·lectius i l’agenda política del moment). El problema, per tant, no era que Twitter fos un bar sorollós. El problema és que Twitter, o X, s’està convertint, més aviat, en una cerveseria de Múnic dels anys vint. La Hofbräuhaus o la Bürgerbräukeller, per posar-ne un parell d’exemples, un d’aquests locals gegants on en qualsevol moment un tap de bassa amb bigotet podia estampar una gerra, pujar a una cadira i proclamar la supremacia de la raça ària.

Aquesta xarxa social, que eleva determinats discursos odiosos i t’impedeix xerrar amb el teu afí, s’assembla també a una mena de cantina de La guerra de les galàxies d’extrema dreta, una barra plena de personatges raríssims que, si et descuides, t’orinen a les sabates, t’ofereixen estampetes del Palmar de Troya o calendaris de ties dels 80 en pilotes, posen diners en la jukebox perquè soni El novio de la muerte o en el pinball aquell de la cantonada de Las lobas de la SS.

No és estrany, per tant, que molta gent hagi sortit a l’aire net i al cel blau. Infinitat de persones s’han obert un compte a Bluesky, que, almenys de moment, té l’aire del local que acaba d’obrir les portes: fa olor de desinfectant, hi entra claredat de fora, els cambrers estan de bon humor perquè comencen el torn i encara no han arribat aquests quatre que venen a última hora a donar pel sac. Hi ha qui fa broma que a Bluesky et donen croissantets i cafè gratis, com fent mofa d’un hipotètic bar de coworking amb gent amb jersei de coll de cigne. Si acaba així seria un absurd, perquè els bars són el lloc on, també, et trobes amb el diferent i interactues amb ell. Però una cosa és el diferent de tu i una altra de molt diferent és l’energumen masclista i racista que es caga en el consens d’un món humanament acceptable.

No és necessari inflar d’èpica el gest. He llegit veritables tonteries aquests dies: anar-se’n de Twitter era afegir-se a una revolució, i quedar-s’hi, un acte de resistència. He arribat a llegir, ull, que els que se’n van de Twitter són els mateixos que haurien tocat el dos de Stalingrad quan hi van arribar els nazis. Mireu, s’assemblaria una mica més als que van tocar el dos de Moscou quan hi va arribar Napoleó, per deixar-li la ciutat buida, perquè una ciutat buida no és una ciutat. Però ni tan sols és això.

Aclaparament i ràbia

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

La gent se n’ha anat per una barreja d’aclaparament i està rabiosa. És curiós com els que s’hi queden (perquè res els espera fora o perquè tenen massa, massa seguidors, dins) sobreactuen i critiquen els pròfugs (tal com passa algunes nits amb els primers que abandonen la farra). El cas és que molts han provat el canvi de bar i tot just entrar en el nou, molt més tranquil, un sent aquest alleujament que t’assalta quan de sobte s’apaga la campana de fums de la cuina i veus com t’irritava el soroll que feia.

Jo no sé, en definitiva, quants s’haurien quedat a la cerveseria de Múnic quan van començar a passar cosetes. Sobretot perquè un bar no és res, res més enllà de la gent que es relaciona dins d’ell. No li devem res al bar, o a la plataforma, sobretot si el seu amo és tan pròxim als que venen a embrutar-lo. Serà per bars, serà per gent.