Després del temporal
El dinar de Mazón a El Ventorro
Al president valencià, enrocat en el relat de la fonda, li queda una sola vida, que ha fiat a la reconstrucció
Els opinants de la plataforma TripAdvisor deixen en molt bon lloc la fonda El Ventorro, on suposadament va dinar Carlos Mazón el fatídic dimarts 29 d’octubre. Es tracta d’un restaurant d’aquests que anomenen "de producte", a només 10 minuts a peu de la Generalitat Valenciana. Ignorem quin menú va triar el president –li estan reclamant el tiquet–, però no deuria tenir cap queixa si ho jutgem pels comentaris de la clientela, que insisteix a ponderar la frescor dels ingredients i sobretot els plats de cullera: estofat de cua de toro, mongetes verdines amb perdiu, arròs caldós, mongetes vermelles amb xoriço, cigrons amb careta. Ah, l’essència de les Espanyes fent xup-xup. La primera vegada que Julio Camba va provar la fabada se’n va menjar tres plats seguits i després es va passar les 48 hores següents al seu hotel de Gijón fent "una brillant imitació de l’anaconda", postrat al llit, sense saber si acudir a l’hospital o si afiliar-se al Partit Reformista, el líder del qual, Melquíades Álvarez, havia pagat el tiberi. Política i estovalles congenien molt bé. Diu el periodista Eugenio Viñas que un veterà reporter de València anomena El Ventorro "la cova de les conspiracions", per les nombroses trames que en els seus reservats s’han ordit, conciliàbuls de segon rang, més aviat de directors generals que de consellers.
A casa som molt partidaris dels plats de cullera i de les sobretaules de cafè, copa i puro, costum que ja només practiquem per Nadal. A casa ens és bastant igual amb qui va dinar Mazón, però no així les tres hores transcorregudes entre l’aperitiu i el compte. Sens dubte, va ser Rajoy qui va batre el rècord de les sobretaules el dia de la moció de censura, fa ja sis anys: vuit hores, des de les dues del migdia fins a les deu de la nit, al restaurant Arahy del carrer d’Alcalá. Però la diferència resulta substancial: Mazón estava desaparegut i a Rajoy l’estaven fent desaparèixer. Un amic meu va vaticinar que acabaríem trobant-lo a faltar.
Se sap que entrar a El Ventorro implica un viatge al passat. Murs gruixuts, sostres de bigues, parets decorades amb rajoles valencianes i eines de conreu i molta, com una antiga posada, aquelles cases escampades pels camins per a l’hostalatge de viatgers en un altre temps. La literatura del Segle d’Or està plena de posades, ventorros i fondes com a metàfora de la vida, escenaris de trampes i trobades agitades. Al pobre Sancho el mantegen a la posada de Juan Palomeque, i el Quixot vol fer-li creure que allò és un castell encantat i que els que han participat en la pallissa són "fantasmes i gent d’un altre món". No sabem com se’n sortirà Mazón, enrocat en el ventorro, però li queda una sola vida que ha fiat a la reconstrucció amb dos militars al comandament carregats de medalles. A casa no entenem res i continuem bufant la cullera davant la tele; el meu pare de vegades creu que han tornat les farinetes i de la postguerra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
