Verdals
Estimar-se
És molt difícil demostrar l’assetjament. És molt difícil demostrar el maltractament. És molt difícil demostrar l’abús. És molt difícil demostrar la violació. Però què fàcil i impune és fer això, i què terriblement dolorós ha de ser patir-ho. Em refereixo a l’evidència en el transcurs d’un procés judicial, ja que la llei només entén de proves físiques, únicament veu els danys que pateix el cos com a entitat anatòmica, forense. La Justícia repara en el que es veu, no en la violència invisible, perpetrada amb la mateixa maldat que la que provoca hematomes, però les cicatrius de la qual es mantenen ocultes, tret de per a qui les té. Si tens la desgràcia de ser part, víctima, d’una vexació d’aquestes característiques, ocasional o duradora, ancorada en aquell temps que malgrat transcórrer sembla no passar, ho escoltaràs, arribat el moment. "Ja, però és que demostrar l’assetjament és molt difícil en un judici", et diran, fins i tot el teu advocat, pot ser que algun familiar, fins i tot amics i companys de feina. El seu objectiu no és treure’t la raó. Estàs carregada de raó, en tu pesa gairebé tant com l’anul·lació i l’extorsió a les quals vius sotmesa, ho saben, t’han vist, patir, estar rabiós, plorar, estremir-te, tremolar davant la seva presència o la mera possibilitat. Ho fan perquè creuen que, d’aquesta manera, et protegeixen, no volen que pateixis, més, que t’exposis, més, que et decebis, més, que t’ensorris, més, que ja no puguis seguir dret, més, que decideixis treure’t del mig, estalviar-li a ell aquest últim crim quan el jutge l’exculpi davant l’absència de proves evidents. La seva intenció és bona, suposo, però s’equivoquen. Ho escric amb la certesa que des de fora les coses es veuen, i se senten, amb aquesta distància que deforma les emocions i et fa invulnerable. Ser i patir com a víctima, estar al seu lloc, en aquest cos ple de cicatrius, visibles i invisibles, només això compta, només elles saben el que se sent. I des d’aquesta posició han de decidir, sense pressions ni consells benintencionats, acompanyades.
Denúncia
En aquest lloc col·loca Alauda Ruiz de Azúa la protagonista de la sèrie Querer. És una de les cineastes espanyoles més sensibles a la fragilitat de la vida. Ho va demostrar amb Cinco lobitos, la seva anterior pel·lícula, tot i que aquell terra, el de les relacions entre pares i fills, era més ferm, malgrat esquerdar-se tant, sempre. En aquesta ocasió, retrata la violència continuada, l’assetjament sexual, el maltractament psicològic i les reiterades violacions que, durant 30 anys, la Miren ha patit en el si d’un matrimoni tradicional, de classe alta bilbaïna. Fins que, gràcies a l’avenç d’una societat que decideix dir "no és no", i legislar-ho, es reconeix al paper de víctima i identifica el seu agressor. La denúncia és el pas següent, i ella el fa, tot i que en una soledat gairebé absoluta. Només el seu fill menor la recolza, amb els matisos de la seva edat, universitària. Tots els altres li donen l’esquena, els seus presumptes amics, la seva família política, està boja, diuen, està malament, medicada, és la depressió, sempre ha sigut una histèrica, argumenten, menyspreant la salut mental per ignorar una realitat que no pot arruïnar la seva pròpia. Però la Miren decideix seguir. Opta per estimar-se, després de tres dècades sense rebre amor. El veredicte és la part menys feliç d’una història que hem viscut, més o menys a prop, que continuem vivint, i invisibilitzant. Deixem de normalitzar comportaments infames. No és un mandat, és una prescripció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
